Res més raonable en l´Estat de les Autonomies, ni més oportú per reduir el dèficit en aquests temps de crisi, que suprimir les diputacions: abeurador sobre el qual revoleja una variada fauna de càrrecs públics, assessors i altres aus de rapinya. La idea d´abolir-les —adverteix la «xiringuitocràcia» dels partits, amb unanimitat que ja no sorprèn— està empedrada de bones intencions, però (sempre l´irritant però) fricciona la Constitució que encomana a la diputació el govern i administració de la província. Alça, pilili! Això sí que és un argument digne d´un Doctorat en Psicologia de la Justificació. I una merda punxada amb un pal! Dit siga sense eufemismes, metàfores, circumloquis ni cap altra construcció sintàctica. Al·legar tal cosa és fer-ne una interpretació interessada, ja que identifica el continent (la província) amb el contingut (la diputació), confonent el pot amb la confitura, l´estructura territorial amb les funcions que la fan operativa. Funcions que pot exercir l´Autonomia, com passa ja en les comunitats uniprovincials.

Falsa fou la profecia que a principi dels huitanta del segle passat vaticinà la desaparició de les diputacions. En aquell temps, tal com dirien els Evangelis, hi havia a casa nostra un president de diputació, Manolo Girona, que, tot emulant Luther King, va tindre també un somni: ser l´últim president de la diputació de València. Quins temps aquells, en què fins i tot Fraga reivindicava l´Administració única! Han passat els anys, ningú no demana ja liquidar les diputacions on el clientelisme s´hi ha fet carn seguint la clàssica sentència: «do ut des» (done per a què em dones). Jo et vote i a canvi tu em col·loques. I allí estan, a dotzenes i més mudats que Querineldo, ocupant despatxos de colló de mico i amb més cara que un doble sis. I mentre les insaciables diputacions devoren implacables els pressupostos, els líders polítics diuen que els preocupa el dèficit. I és que, com deia el bolero de La Lupe, tot es «teatro... puro teatro».