Amb el que ha passat amb les dues grans caixes valencianes, podem dir que la ideologia s´ha imposat als interessos econòmics. Dit, naturalment, des de la ingenuïtat que entenem els interessos com a col·lectius i no particulars d´uns quants. En aquest sentit, estem convençuts que seria Max Weber, i no Karl Marx, qui tindria alguna explicació al respecte. Si més no, ha estat el «puta València», alimentat de manera ­suïcida per importants sectors de la capital valenciana del sud, el que ha impedit la fusió CAM-Bancaixa, que hauria servit molt millors els interessos estratègics de l´economia alacantina que no la llunyana perspectiva de Cajastur. Una vegada això frustrat, ha estat l´anticatalanisme el que ha impedit la fusió de Bancaixa amb una caixa solvent, la Caixa de Barcelona, i ho ha propiciat amb Caja Madrid, amb dificultats financeres greus.

Cruz Sierra va escriure un article memorable ahir en aquest diari sobre el tema. M´estalviaré d´insistir en els arguments i descripcions que hi feia i amb les que estic ben d´acord. Però, voldria reflexionar sobre la transcendència històrica del que ha passat. Començant per valorar la pèrdua d´un instrument financer propi que, si sempre és greu, ho és molt més encara en moments en que l´accés al crèdit, d´una banda, i el finançament d´infraestructures (no només de transport, també energètiques, tecnològiques, de capital humà i un llarg etcètera), d´altra, són determinants per a eixir ben parats de la crisi de fons que patim, la del model productiu tradicional. Dit d´una altra manera, què queda del treball d´anys per posar València al mapa financer europeu? A partir d´ara, les grans decisions estratègiques de caràcter financer que ens afecten es prendran a Oviedo i a Madrid. Per exemple, quina sensibilitat tindran en aquestes ciutats sobre la peremptorietat per nosaltres de l´eix viari Alacant-França? Tot plegat, una nota de sucursalisme més que la propera inauguració de l´AVE farà més fàcil encara.

Aquest tràgic empobriment del sistema econòmic valencià ha estat edulcorat per frases grandiloqüents mancades de substància. Com, per exemple, que arribaran més crèdits, que augmentarà l´eficiència o que es desconcentraran els riscs. Evidentment, això té més a vore, també, amb la ideologia (les fusions «interregionals» ajuden a vertebrar financerament Espanya) que amb la realitat. Perquè allò que assegura tot això és, senzillament, una bona gestió. Una bona gestió que es pot aconseguir tant en una fusió interregional com en una d´intrarregional. Així mateix, el silenci estrident dels agents polítics, socials i econòmics evidencia una actitud miop i curt-terminista que subratlla la falta de plantejaments estratègics col·lectius. La major responsabilitat, però, correspon al Govern valencià. On està? On està el president Camps? On està el nostre autogovern? No serà que el nostre president ha volgut ofrenar noves glòries a Madrid i al seu partit, des del desgovern gürtelià?

En tot cas, difícilment hauria passat el que ha passat sense la divisió cívico-social que patim els valencians. Una divisió que ens debilita tant que fins i tot els gallecs (també el PP gallec) són capaços de mantindre un referent financer propi i nosaltres no. Quan de mal va fer la Batalla de València! Però, potser, això és el que volien els que la varen iniciar, amb Abril Martorell al capdavant.

Catedràtic d´economia aplicada. Univ. de València