Amalgama de banderes

Per a ser sincers, comencí a pensar aquest article quasi vint-i-quatre hores abans que la selecció es proclamara campiona a Sudàfrica. La son i la calor varen fer-me desistir de l'intent. Quasi dues hores després de l'esdeveniment, mamprenc la feina. Des que aquesta s'enfrontà a Alemanya desplegant un gran joc, els mitjans audiovisuals –en especial la televisió- abusaren explotant el filó d'audiències que l'èxit esportiu albirava, tot just quan a més el poble català va eixir al carrer per allò de reivindicar un estatut llargament ajornat i parcialment aprovat pel Tribunal Constitucional. Però no és d'això precisament del que vull ocupar-me, sinó de la bandera de l'Estat i de l'amalgama de banderes que per sota d'aquesta (és a dir de la samarreta de la "Roja") representaven els jugadors de l'equip. Sobretot, quan a pesar del vermell de l'elàstica de què ha fet gala tothom, s'ha vençut a Holanda amb la "Blava". I és que som un país de flagrants contradiccions, del roig i la simbologia que l'envolta passem al blau i el significat que representa. De la bandera constitucional a les autonòmiques o independentistes i a l'inrevés en un tres i no res. Les portades dels periòdics es posicionen com fan determinats programes televisius segons com ix el sol. L´altre dia, per exemple, alguns d'aquests (posem per cas, `La Noria´) mostraren vergonyosament no ja aquesta històrica divisió mitjançant contertulis de cartró pedra sinó la més profunda, que defensa o ataca determinats símbols des de la visceralitat. He arribat a la conclusió que el campionat del món l'han aconseguit senzillament un grup de vint-i-tres esportistes, un entrenador i el seu equip tècnic. La resta, vull dir, la bandera, el color de la samarreta, els espanyols i –dintre d'aquests- els polítics hem estat convidats de pedra en partits que hagueren pogut perfectament acabar amb derrota. Així de (in)just pot ser l'esport i, sobretot, el futbol. De l'eufòria a la decepció apenes hi ha diferència. Igual que s'ha guanyat s'haguera pogut perdre amb tots aquests condiments al·ludits. Les banderes hagueren estat les mateixes que les dels nostres pares i les similituds i les particularitats també. Semblant que ara ha canviat tot, no ha canviat no res. Els que esgrimeixen per damunt de tot la "Roja" tindran raó, els que arboren la "Blava" també; els que se senten catalans, bascos, castellans, valencians... no els faltarà la veritat i els que reneguen d'aquesta diversitat en pro de la indissoluble unitat seguiran sent els mateixos de sempre. Cadascú que veja el got com millor li convinga que al capdavall d´això es tracta.