"Arrels nòmades" de Pius Alibek

Mentre llegim "Arrels nómades" acompanyem Pius Alibek en les seues aventures, esdevenim un infant "iraquià", que parla arameu, -la llengua que diuen que parlava Jesús de Natzaret-, ens explica la seua genealogia familiar, coneguem amb detall els seus origens, els seus avis, a sa mare, son pare, els seus germans i germanes, avis, oncles, ties, amics i amigues, ens endinsem en el seu món a l´Iraq, amb els costums, els menjar, les begudes, els jocs, les discusions sobre religió i els costums, les festes, les nits i les celebracions de les noces que podíem durar fins a una setmana… Al ball no li mancava la part sensual. Les joves i els joves es buscaven. Era una ocasió òptima per perfilar les insinuacions i les mostres de complicitat. Trencaven el cercle per situar-se al costat de la persona desitjada, agafar-li la mà i fregar-li el cos amb el braç seguint el ritme del ball. Fins i tot les parelles casades buscaven antics amors per reviure el temps passat, encara que només fos per uns minuts, a través del contacte que robaven al ball… Ens mostra el jardí de l´esquerra del seu pare on plantava flors, sobretot roses, i a la dreta l´hort de sa mare, on plantava tot tipus d´herbes (julivert, celiandre, cebollí, menta…) i hortalisses (tomàquets, pebrots, cogombres, albergínies…), les seues debilitats, malifetes i malediccions d´una mare que li diu al seu fill que li ha destrossat el seu jardí "qal.la methet" ("que et moris aviat") i el fill se´n va a ca els avis; el seu avi Elies li conta històries i les seues converses el feien sentir com si hagués nascut abans de nàixer mentre es baralla a l´escola, el castiguen i l´humilien cruelment fins que aconsegueix alliberar-se de les agressions.

Ens conta el trasllat a Bàssora de la seua familia, els passejos dels divendres amb la mare al mercat, el viatge amb el pare a Al-Ahuar, els aiguamolls del sud d´Iraq, un lloc únic, aïllat i màgic ple de natura i fauna destruida per Sadam perquè s´havien convertit en l´amagatall dels fugitius contraris a la seua dictadura. Ens explica el paper i la importància de l´església com a referència clau en un poble perseguit, la seua decisió d´entrar al seminari dels jesuïtes al barri de Al-Selekh, a Bagdad, els estudis i la vida allà, la seua eixida perquè observa relacions sexuals entre seminaristes que no li agraden (potser perquè ell no participava?) i l´arribada al nou seminari caldeu, els estudis de la Bíblia i de la literatura i la llengua àrab, que l´han acompanyat fins ara. Un matí decideix anar a l´hospital per operar-se de l´hèrnia inginal "de naixement" i es visitat per una jove metga que s´enutja per la seua insolencia i desvergonyiment en ensenyar-li ostentosament les seues parts i voler que l´ausculte i toqueteje; ens explica les paradoxes davant els estrangers, a la majoria dels països àrabs hi ha una curiositat natural per conèixer i donar-se a conèixer reprimida per pors i desconfiances atàviques, que els governs moderns han continuat alimentant fins a convertir-les en un tumor maligne, per tal de limitar la llibertat individual i augmentar-ne la del poder. L´ascens del Front Nacional, format pel Partit Comunista Iraquià i els baasistes i les seues converses i les vicisituds del seu oncle maoísta que vol que se n´isca del seminari i li pregunta què en farà del penjoll que té entre les cames si es fa capellà; ens conta els seus conflictes al seminari i com el fan fora per protestar davant d´injustícies, però li ofereixen viure al bisbat, mentre torna a sa casa puja al terrat i s´estira al llit panxa enlaire mirant les estrelles i les imatges del passat desfilen davant els seus ulls, sentia que es submergia en una foscor infinita. La vida s´esvaïa… La selectivitat, les ensenyances de l´oncle Petrus que l´instrueix vívament perquè seduisca les xiques de manera experimentada i efectiva amb un do de llengües i de mans proverbial que ja l´hagueren volgut tenir per a nosaltres mateixos quan s´iniciàvem en amors; també apareix els anys universitaris, els inicis amatoris, el simulacre electoral a la Universitat, els primers treballs, jornals i guanys, la coneixença d´un armeni que sap coses "del més enllà" i Alibek pretén que li les ensenye per predir el futur a canvi d´ensenyar-li clases d´anglés a la filla de l´adiví; l´estiu del 1977 ens descriu el viatge a Londres, l´amabilitat i la bellesa d´una hostessa, la visita a una cosina cristiana que vivía un amor prohibit amb un musulmà, i la decisió de no tornar-li a llegir la mà a ningú mai més. Coneix Tònia, una catalana que hi ha al College que li explica el conflicte que hi ha entre Catalunya i Espanya, el fet diferencial, els símbols, la lluita contra la repressió de la dictadura que volia exterminar-nos lingüísticament i nacionalment ons se´ns prohibia manifestar la nostra identitat o parlar la nostra llengua; les dificultats i el desconcert per entendre bé l´odi dels espanyols als catalans si no hi ha una lluita armada contra el govern similar a la dels kurds contra el govern d´Iraq… La falsa "visita" de Tònia per Nadal a Iraq i les "bromes" i els convits familiars, la visita vertadera de la seua amiga catalana, la incorporació de les dones a la vida pública de manera activa, les dificultats per tenir intimitat a l´Iraq i el debat sobre l´amor, la llibertat i el creuament de camins per saber si estàs enamorat o no, interpretant a Sartre com que "només existeix el que tu vols que existesca", que hem de reconèixer que és una manera original d´"entendre" l´existencialisme francés… La incorporació al servei militar, les humiliacions, els càstics, la lluita per l´aigua i la set, el menjar, la vida al desert, la força de les tempestes bíbliques, on la sorra, la pluja i el vent tenen el poder de treure`t la vida, els llops i els gossos, els caps militars, el refugi, les taques de semen que li detecta el caporal a la formació i les petjades de Noé i dels fills d´Adam i Eva al desert enmig del Tigris i l´Eufrates, on podem entedre com a la Bíblia el vent és l´esperit que té poder sobre la vida i la mort; per últim les enormes dificultats per aconseguir el passaport, entre les reticències i els escrúpols per mantenir la indepèndencia individual en un règim autoritari i la necessitat de cedir i doblegar-se per poder eixir de l´Iraq i marxar a Barcelona a l´inici de la guerra entre Iran-Iraq.

El més meravellós d´aquest llibre, a més de les inombrables històries que ens conta -que ens ajuden a entendre més la vida a l´orient mitjà-, és, al meu parer, que està magníficament escrit en català per un assiriocaldeu que sap també arameu, la seua llengua materna, l´àrab, l´ anglés i el castellà, llengües a les que s´està traduint el llibre i que a l´autor li fa molta il·lusió perquè el llegueixen la nombrosa comunitat assiriocaldea de l´exili; tanmateix que haja triat escriure, precisament, en la nostra llengua honora i molt a Pius Alibek i honora també a una societat catalana que té capacitat per acollir gent de qualsevol altre país del món i fer-los plenament catalans fins al punt d´escriure les seues vivències més íntimes en la llengua dels nostres països de llengua catalana. No és un cas únic, hi ha escritors i escritores catalanes d´origen marroquí (Najat El Hachmi...), africà en general, llatinoamericà, d´altres països d´Europa (Mònika Zgustova) o d´Àssia que opten per escriure en català per explicar-nos, en la nostra llengua, les seues històries, vicisituds i aventures perquè entengam millor el món que ens envolta; és a dir, fer efectiva una de les principals funcions de la literatura, expressar la bellesa i la comprensió i compassió del món. Al País Valencià, -tret d´algunes rares excepcions i llevat de l´àmbit escolar-, sembla que es fa just el contrari. La consigna intencionada sembla que és "que cap immigrant conega i sàpia el valencià"; no només per banda de les distintes administracions, sinó inclús per les pròpies associacions en defensa dels immigrants, que fan poques o cap classe en valencià i a les concentracions contra els centres d´internament i per la llibertat de moviment e circulació a tot el món, gairebé sempre es fa tot en espanyol (cartells, consignes, manifests, discursos, poemes...), la llengua oficial de mateix l´Estat que fa la Llei d´Estrangeria i la llengua habitual de la policia( sobretot del que abusà de Noura, la immigrant marroquí empresonada a Oriola, que denuncià els abusos sexuals que patí i fou expulsada de mala manera a Ceuta sense jutjar al seu agressor quan la seua família l'esperava a l'aeroport de Casablanca…). Uns immigrants que no coneguen el valencià no poden adaptar-se plenament a la societat valenciana ni contar-nos ni escriure les seues vivències perquè, en compartir-les, les escoltem, ens emocionem i ens fem tots més humans, a la vegada, que trasmetem la llengua pròpia i oprimida d'aquets país als nousvinguts d'altres països.