Pablo Varela, bisbe de Panamà

Vicent Álvarez

Per la premsa m´he assabentat de l´estada de Pablo Varela, bisbe auxiliar de Panamà, a la comarca de la Marina. La nota indicava que es trobava amb uns familiars seus a Pedreguer. Això m´ha fet molt recordar la relació del jove estudiant Pablo Varela, allà pels principis dels anys seixanta del segle passat, amb el naixent moviment estudiantil antifranquista valencià, aleshores incipient, però carregat d´il·lusió i prou ingenuïtat. Pablo Varela, Pablito, vingué procedent de Cuba, on havia viscut uns anys, a estudiar i ens va aportar la seua visió de la revolució castrista. Eren els moments de l´etapa més autèntica de l´esmentada experiència. No puc ocultar com nosaltres, el grup que va contactar amb ell, érem uns fervents admiradors de la revolució, i de les figures mítiques, especialment del Che Guevara. El fet és que Pablo es va integrar en la lluita contra la dictadura i participaria en moltes de les coses que es van crear en aquells moments. Ho feu des de la seua convicció cristiana progressista, de compromís amb la justícia i la democràcia, i ho faria sempre amb prou seny. El nostre amic compartí amb la nostra colla moltes coses, amb la necessària discreció, i l´obligada clandestinitat. Participà a la tasca de la revista que jo dirigia, Diàleg, de la Facultat de Dret, juntament amb un conjunt de noms entre els quals estarien Eliseu Climent, Enric Solà, Josep Vicent Marqués, Josep Lluís Blasco... Durant la seua estada entre nosaltres, participaria en l´activitat de l´associació democràtica d´estudiants valencians, l´ADEV, embrió del que després donaria pas al sindicat democràtic, i que va trencar definitivament amb el sindicat estudiantil obligatori franquista, aquell anomenat «Sindicato Español Universitario». Així, doncs, ara Pablo Varela és bisbe, i rector d´una Universitat, deu ser un bisbe peculiar, segurament amb un tarannà social, com tenia ja fa anys. Jo ara el recorde com un més de la colla, molt afable, obert a qualsevol debat, respectuós amb els no creients, com érem la gran majoria de nosaltres. Cal dir com aviat, i amb esforç, va parlar valencià com mostra de la seua integració al país que havia deixat essent molt menut, ja que havia nascut a Alacant. Ara, picat per la curiositat, he trobat una recent entrevista a internet, que feren al 2005, en tant que rector universitari, comprovant-ne que manté el seu tarannà aperturista i innovador. Això resulta gratificant.