Jo vull ser Mourinho

Albert Ferrer Orts

Fa temps que observe que el futbol s'ha convertit només en una escaparata de vanitats consentides, una mena de mostrari d'insolències del que la premsa viu a cos de rei i l'aficionat participa entre bocabadat i abduït. L'esport (rei) s'ha transvestit en un mirall on la societat es reflecteix amb crua nitidesa, sobretot en circumstàncies com les presents en què no poques famílies o estan passant-ho francament mal o estan al caure. No és demagògia, és futbol.
Tanmateix, aliens a les dificultats per les que passen els ciutadans d'a peu, els mortals de carn i ossos, els futbolistes, els entrenadors i tota la cohort de representants legals, comissionistes... que pul·lulen al voltant dels directius dels clubs (vull dir, societats anònimes esportives en la seua majoria) fan i desfan tractes més que milionaris desvergonyidament. Traspassos, clàusules, assegurances, intercanvis, cessions... obnubilen l'opinió pública i, alhora, provoquen filies i fòbies entre els acèrrims d'uns o altres escuts. La passió està servida.
Des que finalitzara la darrera temporada i –una vegada més- el Barça es coronara com el millor equip del món (des de fa dos anys no hi ha conjunt que rivalitze en joc, gols, espectacle i títols), la competència (el R. Madrid, per a ser exactes) no es conformà amb el paper de comparsa i fixà com objectiu aconseguir els serveis de Xosé Mourinho, un coach que ho ha guanyat quasi tot allà on ha estat; això si, fent (mal)gastar autèntiques fortunes per a fer d'un planter dos equips, de vint-i-tants jugadors una constel·lació.
Eixa és, al capdavall, la fórmula fàcil de l'èxit: soterrar un capital en inversions d'allò més espúries, endeutar fins el formigó dels ciments dels estadis l'alegre economia de les SAE i de les que no ho són (R. Madrid, FC Barcelona o Ath. de Bilbao), ja que en açò del futbol –com, per exemple, en les autonomies- també hi ha clubs de primera i de segona categories.
No sé si el club més llorejat de la Terra podrà arravatar-li als de la Masia, a algun altre transatlàntic europeu o a una patera perduda (cas de l'Alcorcón, verbigràcia) algun títol aquesta campanya. Podria ser, com de fet estigué a punt de succeir el maig passat de la mà de l'injustament defenestrat Pellegrini i la col·laboració de C. Ronaldo & cia., però no ho tindrà fàcil aquest portugués capritxós i mediàtic que no sé si plora més que mama o es queixa més que parla.
Ell, com altres de la mateixa corda, sap que jugar amb les cartes marcades sempre és més fàcil que fer-ho amb només algun comodí; sobretot perquè en cas de triomfar serà mèrit quasi exclusiu d'ell i en cas de fracassar passarà la minuta i "adiós muy buenas", a per una altra bicoca.
Total, si per fer bé el teu treball i amb totes les garanties et tracten com a un déu, jo també vull ser Mourinho, què carai!