Comín, cristià i marxista

Vicent Álvarez

Iniciativa per Catalunya sol enviar-me les seus publicacions, cosa que es d´agrair. Ara, he tingut l´ocasió de tindre a l´abast un opuscle que ha dedicat a la memòria d´Alfonso Carlos Comín. Es tracta d´un personatge que durant els darrers vint anys de la dictadura va estar un referent de l´esquerra per haver contribuït a obrir a Espanya, juntament amb alguns pocs més, la via d´anar des de perspectives cristianes cap el marxisme. Eixa fou una aportació a la tradició marxista que va trencar molts esquemes i, especialment, faria que una part de l´església, minoritària, lluitaria contra Franco. Comín va morir jove, als 48 anys, al 1980. Al darrera va deixar tota una obra plena d´iniciatives, de publicacions, llibres, i, sobre tot, de compromís militant i exemple de coherència. Les noves generacions, segurament, ignoraran el valor que tenia durant el franquisme ser cristià i marxista. Cristians pel Socialisme, Joventut Obrera Cristina (JOC) i altres entitats van demostrar com el canvi social i la lluita contra allò que Mounier, amic i en part inspirador de Comín, anomenà el «desordre establert». Eren objectius que calia assumir des de l´església del pobres i oprimits.
Els no creients, com jo mateix, van trobar en aquestos cristians uns sincers aliats i, a més més, unes aportacions enriquidores. La seua visió resultava suggeridora davant del dogmatisme que imperava al si de l´esquerra marxista, a l´igual que a l´Església Catòlica. Comín va treballar en l´àmbit del comunisme oficial; altres ho farien en organitzacions dissidents o més radicals. El fet és que la contribució dels cristians esquerrans va ser un element renovador. Al nostre cas, al País Valencià, també va existir aquest tipus de cristians. A fàbriques i barris la tasca d´aquestos nuclis va ser silenciosa però real, contribuint-ne a crear moviments reivindicatius. Personalment, vaig compartir militància i utopies amb ells, i veig com avui alguns continuen, en altre context, fidels als seus ideals.
Ara recordar i parlar d´aquestes coses te un sentit especial, quan l´activitat pública i l´acció s´han convertit en una feina de la que viure, i quant el compromís sembla que ha minvat. Aleshores, recuperar exemples com el d´Alfons Carles Comín, immigrant, xarnego a Catalunya on es va integrar, defensant la seua llengua i cultura, des de postures de classe, ens pot servir per resituar un tema que cal obrir, que no és altre que recuperar la tasca pública en funció d´idees i conviccions, i, tanmateix, de fer front a l´ofensiva conservadora que patim, amb una església que tracta de tornar enrere, en ares dels dogmes religiosos, o de les veritats absolutes.
Comín pot resultar un exemple de com des del cristianisme es pot optar pel progrés. Les condicions no són iguals. La necessitat de doctrina i no dogmes, de més generositat, tal vegada exigirien recordar exemples com aquest.