17 de septiembre de 2010

Podien provar de viure amb un salari mínim

17.09.2010 | 07:30

Paco Orts

He llegit que «l´ofici de polític és el de fer la vida de les persones més agradable», si és de veres, els polítics que ens governen no em resulten bons professionals, ni els del PP ni els del PSOE, ja que la realitat que jo detecte és que la ciutadania no està passant-ho be, no és feliç. Va el personal amb cares de mangranetes agries, per allò de la reforma laboral i de les pensions, no viu feliç perquè no entén perquè s´han d´arrepretar el cinturó ells mentres els grans rics, responsables de totes les calamitats econòmiques, no es fan responsables de res.
També vaig llegir, fa un temps, que un empresari italià, fart d´una situació de bloqueig en la negociació del conveni amb els seus treballadors i d´escoltar les seues protestes en el sentit que era molt difícil passar amb els seus salaris, els hi va proposar una prova, ell mateix aniria a viure a un barri obrer, per demostrar que amb el salari que els hi pagava es podia passar perfectament, de manera què se´n va anar amb una nomina mensual d´un dels seus obrers a fer l´intent. La història va acabar, als quinze dies, quan després d´haver pagat lloguer, aigua, llum, gas, telèfon i comunitat, l´empresari no es va vorer en coratge d´aguantar ni un sol dia més. Va entendre perquè els treballadors necessitaven un augment prou més alt que no el corresponent a un cost de la vida amanyat pels qui governen.
A arrel d´eixa història m´ha donat per pensar en la possibilitat, encara que siga imaginària, de col·locar uns quants diputats o diputades, dels que no han de negociar convenis, però voten les lleis que regulen els convenis i les pensions, un parell per partit, en un pis d´un barri obrer qualsevol, d´una ciutat o poble qualsevol, pagant un lloguer antic, fiquem per cas dos-cents euros, unes despeces mínimes de rebuts, dient-ne uns cent euros més en total i els hi lliurem en mà els tres-cent i pocs euros que ens manquen per assolir el salari mínim interprofessional, estic segur que no passarien del dia cinc. Què us sembla?, això sí que seria un bon programa de màxima audiència si es fera en directe per la tele.
Pot ser es puga pensar que és demagògic el plantejament. Per a mi realment no ho és gens ni mica, perquè no els hi ha posat un cas extrem com ara el d´un pensionista de cinc-cents o quatre-cents vint euros al mes o el d´una de les centenars de milers de famílies que no tenen cap ingrés, per tant no puc abandonar l´atractiu que té la idea de vorer alguns d´eixos personatges tan posats, fent de ciutadans del carrer normals. En tot cas, caldria vorer posteriorment si tenen cor i vergonya suficient com l´empresari italià i reconeixen que fins ara s´han passat un bon tros.
Total, que jo els hi volia explicar la necessitat de recolzar la vaga general, d´eixir al carrer, de cridar ben fort que «ja ho tenen be», com diem a La Ribera i m´ha eixit este escritet que no sé si resulta prou explicit, però que morbo sí que en té, veritat?

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook


Enlaces recomendados: Premios Cine