Costa pensar que en una societat com l´actual encara es mantinguen plenament vigents les icones religioses que singularitzaren el cristianisme (volem dir, els ritus catòlic i ortodox). Eixa iconografia que encunyà el barroc, en la zona occidental del continent europeu, o l´art bizantí, en la part oriental del mateix o l´Orient Pròxim, manté quasi incòlume l´esperit que la caracteritzà fa segles. Extrapol·lant-se la seua poderosa influència a Hispanoamèrica, Àfrica... com és ben sabut.

La tradició s´ha mantingut intacta i l´imaginari col·lectiu també a pesar de tot el que ha plogut en els darrers mil cinc-cents anys en forma de cataclismes naturals, guerres, conflictes religiosos de tota mena, vassallatges, (contra)reformes, deportacions, exterminis, monarquies absolutes, revolucions, dictadures, democràcies, constitucions...

Els temples, la litúrgia i les imatges semblen haver-se quedat quasi intactes amb el pas del temps. Tret de les esglésies modernes, edificades des de l´època de les postguerres, impregnades de racionalisme i d´alguns intents per tal de renovar l´escultura i la pintura dels seus interiors, la realitat en els inicis del segle XXI és el manteniment d´un art figuratiu que apenes ha evolucionat. I no ho ha fet per l´arrelament de l´espiritualitat cristiana a determinada imatgeria de caire devocional.

Els altars, les andes, els passos es cenyeixen perfectament encara al culte i les processons quasi idènticament a com es feia fa unes centúries. La vida i la mort de Jesús i de la Mare de Déu, les hagiografies dels sants, beats, venerables, màrtirs, el misteri de la Trinitat... nodreixen incòlumes les creacions plàstiques dels artistes, tal i com es feia uns segles ençà.

En una societat com la present, sumament tecnificada, majorment descreguda, multicultural, consumista i de grans desigualtats, les Esglésies cristianes mantenen ben viu eixe missatge visible, quasi inalterable, davant dels seus milions de fidels. Cosa que, des d´una altra òptica —clar està—, també manté l´Islam i, per això mateix, causa tanta polèmica a Europa.

La tradició, curiosament, legitima les cultures però, alhora, és un gran entrebanc per a l´enteniment interracial. La seua rigidesa, quan no fonamentalisme, han sembrat el món de mort, destrucció i injusticia, més que de pau, enteniment i solidaritat. Tanmateix, la qüestió queda lluny de resoldre´s i nosaltres tampoc ho veure´m, dissortadament.

Té cabuda en aquest panorama l´aliança de civilitzacions que, per exemple, abanderen Rodríguez Zapatero, Ban Ki-Moon o Recep Tayyip Erdogan? Sens dubte és un dilema, una incògnita que caldrà resoldre pròximament, potser quan Turquia s'integre algun dia en la Unió Europea i al voltant de vuitanta milions de turcs, islamites en la seua immensa majoria, hagen de conviure associadament amb una població majoritàriament d´arrel cristiana. Un repte extraordinàriament complex com s'ha vist amb altres minories dels Balcans, brutalment massacrades fa només uns anys, però un estímul a l´hora de superar velles rivalitats culturals, religioses, lingüístiques i de mentalitat.

De moment, la cúpula de la Sala dels Drets Humans i de l´Aliança de Civilitzacions, realitzada per Miquel Barceló, brilla en la seu de les Nacions Unides a Ginebra. Serà una premonició de millors temps? Tant de bo!

Departament d'Història de l´Art.Universitat de València