L’Església, si no és valenciana, què serà?

 05:30  

Honori Pasqual

Amb les precaucions que cal tenir quan fem judicis generals sobre situacions històriques de llarg recorregut, i amb les honroses excepcions que cal ressenyar, l´articulació d´Església catòlica i llengües autòctones ha estat mancada de respecte i sobrada de prepotència. Si el llatí fou la marca lingüística d´una institució que durant segles s´ha comportat com una estructura de poder imperial; a casa nostra, des del bisbe Mayoral ençà, ha estat el castella que l´ha identificada amb la llengua de les classes dirigents i forasteres. Clar i ras: l´Església ha assumit la llengua imposada per la força de les armes, tot i menystenint la llengua del poble, que —ves per on— va ser la vençuda. Una subversió dels valors evangèlics, ja que l´opció cristiana sempre s´ha de decantar a favor de les víctimes.
L´actitud que ha caracteritzat l´Església en el passat ha estat l´arranament de llengües, cultures i religions que no eren la seua. Quina forma més galdosa d´entendre la inculturació! El fet que centúries després Joan Pau II haja demanat perdó, dignifica l´autor per la veracitat, però no modifica la justícia del judici històric. La mateixa animadversió envers el valencià, suavitzada amb formes més refinades, afaiçona el comportament actual.
És veritat que el clergat valencià és apàtic respecte a la llengua pròpia. Però cal matisar aquesta asseveració: és una apatia induïda i provocada. Perquè en els seminaris i centres de formació ni s´estudia llengua i cultura valencianes, ni s´imparteix cap assignatura en valencià ni, lògicament, hi ha línia en valencià. Si els futurs preveres han estat formats teològicament i pastoral únicament en castellà, és impossible que prediquen, catequitzen, preguen i celebren en valencià.
L´enyorada revifalla conciliar va dotar de rang vehicular el català a les diòcesis illenques i del principat; a les valencianes, l´eina valuosíssima del Llibre del Poble de Déu. Tanmateix sembla que els valencians estem envoltats per la malastrugança. Quan fem un pas endavant, tot seguit en fem dos enrere. Però el balanç històric no vacil·la a marcar el temps perdut en batalles eixorques i en rivalitats estèrils. No debades Joan Fuster ja ens advertia que la rivalitat no és valencià-català, sinó valencià-castellà, altrament dit espanyol.
Malgrat tot, el futur no està escrit ni predeterminat, depén de la fortalesa de la consciència popular. Sense oblidar que en un moment determinat les tombarelles polítiques poden fer canviar el sentit de la vida dels pobles i els sentiments d´autoestima i pertinença. Si fins ara no s´ha aconseguit anorrear, per molt que ho han intentat, la conciència d´aprendre i ser valencià (el fet que 95.000 xiquets i xiquetes no puguen continuar estudiant en valencià és una vergonya per a la Conselleria de d´Educació, però és també un indicador que avalua positivament el valencià), per què no analitzar aquesta conjuntura com un senyal positiu que marca la voluntat d´autoestima i perseverança? Certament, el conseller Font de Mora i el bisbe Mayoral es podrien agermanar, ja que tots dos comparteixen la mateixa causa.
En aquesta singladura l´Església al País Valencià no pot romandre com una institució desvalencianitzadora. El repertori d´excuses que ha donat per justificar la seua inoperància, ja s´ha exhaurit; i a més a més, mai no han estat convincents. L´espiritualisme desencarnat de monsenyor García Lahiguera, la calculada diplomàcia de Miguel Roca, la cruesa esfereïdora d´Agustín García-Gasco i les moxaines lingüístiques —per ara— de Carlos Osoro han fecundat la letargia del clergat envers el valencià; i conseqüentment, de les comunitats cristianes.
Fet i fet, el cronòmetre està a punt de marcar el zenit de l´oportunitat històrica, el cairos en terminologia teològica. L´Església ha d´assumir, i ser-ne plenament conscient i conseqüent, que si el Déu que ella presenta no parla ni entén el valencià, les valencianes i valencians deduiran, sense grans debats teòrics, que eixe Déu no pot ser el propi, car li manca connaturalització. Per tant, es pot afirmar i alhora reivindicar, amb tots els ets i uts, que si l´Església al País Valencià no és valenciana, no és ni serà l´Església que ens cal.

Membre del grup de rectors del dissabte

  HEMEROTECA

  Viñetas de Raúl Salazar

TEXTO

DESCRIPCION

 Ver galería »

  El humor gráfico de Ortifus

TEXTO

DESCRIPCION

 Ver galería »
Levante-emv.com y Levante-EMV son un producto de Editorial Prensa Ibérica
Queda terminantemente prohibida la reproducción total o parcial de los contenidos ofrecidos a través de este medio, salvo autorización expresa de Levante-emv.com. Así mismo, queda prohibida toda reproducción a los efectos del artículo 32.1, párrafo segundo, Ley 23/2006 de la Propiedad intelectual.
 


  Aviso legal
  
  
Otros medios del grupo Editorial Prensa Ibérica
Diari de Girona  | Diario de Ibiza  | Diario de Mallorca | El Diari  | Empordà  | Faro de Vigo  | Información  | La Opinión A Coruña  |  La Opinión de Granada  |  La Opinión de Málaga  | La Opinión de Murcia  | La Opinión de Tenerife  | La Opinión de Zamora  | La Provincia  |  La Nueva España  | Mallorca Zeitung  | Regió 7  | Superdeporte  | The Adelaide Review  | 97.7 La Radio  | Blog Mis-Recetas  | Euroresidentes  | Lotería de Navidad | Oscars | Premios Goya