La dèria de l´Eix mediterrani; del corredor cap a Marsella, Lió o París; de la importància per a la vertebració del nostre poble d´esta estructura… amaga, per part dels seus defensors (i jo hauria d´incloure-m´hi, per coherència amb el passat), el tèrbol sentiment de defendre, com a idea de país, el que només en restarà en un termini ben curt. Expulsada la llengua cap a la mar, i amb el creixement de continus forats negres en part del territori lingüístic fins ara innegociable, no sé quina idea de nació, de València i ni tan sols de «Comunitat» podrem oferir als de fora si per als de dins ha començat a desaparéixer. L´Eix mediterrani, d´altra banda, és la forma políticament correcta i administrativament asèptica de dir «Països catalans», però amb una mica de projecció exterior; hui dia, pel que sembla, també pot rebre el nom més cool de Commonwealth catalanovalenciana, segons el títol de l´últim llibre de Josep Vicent Boira, terme ausades equitatiu, però on el català continua per davant. Ben diferent, cal dir-ho, del de Terres d´Oc, que, sense deixar d´ensomiar un ahir, es fonamenta en la superació dels límits rossellonesos, tan coartants per a qualsevol projecte científic.
Eix mediterrani a València? Anem a vore: si el port de la nostra capital supera qualsevol dels existents al Mediterrani espanyol; si les mercaderies no fan servir el transport aeri; si la nostra línia d´eixida directa cap a Europa és per Canfranc, i no per Irun, La Seu d´Urgell o La Jonquera; i si allò que deuríem començar a reclamar és un AVE que en poc més de tres hores ens unira amb l´Atlàntic… quin sentit té continuar parlant de l´Eix mediterrani com a panacea de les nostres cuites? Em fa l´efecte que continuem mirant cap afora perquè sabem que hem perdut la guerra a l´interior. Busquem només un lloc d´exili plaent, una mena de cel terrestre, i pròxim, on poder jugar a batalletes valencianistes: jo escric, tu em publiques, ell em premia, nosaltres som professors, vosaltres escolteu, ells s´ho empassen… I si algú ve de Catalunya a donar-nos el placet, ja sabem que passarem a la minsa història del pensament ca… solà.
Alguns continuen ofrenant noves glòries a Espanya, però la majoria dels pensadors valencians continuen ofrenant-la a la intelligentsia per a la qual Espanya és un mot pudent (perquè encara creuen que Franco és viu); Occitània, la por (perquè la veritat és dura…); i València, sola, el blaverisme inculte (perquè el poble sent el que sent). Hauríem de plantejar-nos per què tota fonamentació d´una València ideal deu ser subsidiària. És un error tan greu des d´aquella «neteja territorial» promoguda per Joan Fuster que les conseqüències són insalvables.Tres dècades d´autonomia han servit per a desfer la idea de València: des de les institucions, per esborrar el nom en benefici de «Comunitat»; des dels "intel·lectuals" per creure en una València que només existix en els seus cervells. Però cap problema: continuem divertint-nos. Jo proponc la Francophonie axiale. Que París encara mola!
