No matem els rossinyols

27.10.2010 | 07:30

Albert Ferrer

Hi ha pel·lícules que en el títol o en la substància al·ludeixen als ocells. El conegut film de Hitchcock Els ocells (1963) ens serveix per a introduir-nos en altres dos que, produïts un any abans, venen a conte d'aquest raonament. Em referisc a Matar un rossinyol i L´home d´Alcatraz, dos relats memorables del seté art que palesen, per un costat, el manteniment de les pròpies conviccions per damunt dels prejuís i, per altre, la impossibilitat de la reinserció malgrat guanyar-se-la a pols.
En ambdós casos, els ocells serveixen d´argument en la pell dels seus dos protagonistes principals: Atticus Finch, encarnat per Gregory Peck, i Robert Stroud, interpretat per Burt Lancaster. En el cas de l´advocat del sud dels EUA perquè refereix metafòricament que «matar rossinyols, que només canten i no fan mal, és un acte malvat», en el del presoner del penal de l´illa de San Francisco perquè l´ocellet desvalgut que cria durant el seu captiveri, en el moment de ser alliberat, torna a la cel·la en no saber adaptar-se a la vida fora de la càrcer.
Avui, sense anar massa lluny, aquell que s´atreveix a anar a contracorrent per allò de dir les coses tal com són i contribuir que altres òbriguen els ulls davant la injustícia és obviat, en el millor dels casos, o reprimit de variades formes d´allò més subtils. Ni tan sols en democràcia els rossinyols piulen com cal ni són escoltats pels qui no volen fer-ho conscientment. Altres aus, de rapinya pròpiament o de la família dels lloros —tant es val—, són les que pul·lulen per l´horitzó.
La lliçó moral que permanentment encarna Atticus Finch està plenament vigent en aquests dies en què els prejuís continuen arrelats en la societat postmoderna. La que ens revela Robert Stroud és la de lluitar per millorar dia a dia malgrat la impossibilitat de rehabilitar-se i integrar-se quan els seus conciutadans miren conscientment a un altre costat. En sengles situacions, l´home només és amo de la seua dignitat.
No matem els rossinyols que canten les vergonyes que altres callen i pretenen amagar, no deixem d´escoltar el seu cant de llibertat, no vullguem atrapar-los i engabiar-los, deixem-los volar alt i lluny. Ells representen l´aspiració a ser millors sense fer mal a ningú, només cal escoltar-los sense prejuís. Ahí rau un dels fonaments de la democràcia i, consegüentment, de la llibertat: dir les coses pel seu nom i defensar-les fins les darreres conseqüències.

Departament d´Història de l´Art.Universitat de València

Enlaces recomendados: Premios Cine