Durant les vacances de Nadal passades, RTVV, va editar dues vegades la sèrie "Tarancón. El cinqué manament"; es tracta d´una biografia del cardenal valencià de Borriana que va intentar a finals de la dictadura aconseguir una certa autonomia i l´inici de la separació entre l´Església i l´Estat, encara inconclosa, va liderar a la transició perquè l´Església catòlica mantinguera una certa ´neutralitat´ política i no s´identificara en cap partit polític concret, va coronar el monarca actual i va impulsar la reconciliació a Espanya durant el seu mandat com a president de la Conferència Episcopal Espanyola, dient que l´Església havia de cercar la concòrdia i estava per unir i no per dividir i buscar baralles, a pesar de l´oposició dels sectors més ultres de la societat i de l´Església que apostaven per la continuïtat del franquisme sense Franco; aquests últims sectors socials i eclesiàstics extremistes, hui dia, s´han apoderat de l´actual CEE, i Rouco comanda una Església en sintonia amb les posicions polítiques i religioses més integristes; sembla un personatge sinistre quan clama contra l´estat que "cega les fonts de la vida", quan, totes sabem, que, quan es prohibeix l´avort, les dones moren víctimes d´éssers sense escrúpols, pateixen xantatges, es suiciden i no poden triar amb llibertat ni decidir sobre la seua maternitat responsablement, com passava al règim comunista a la Romania del dictador Ceacescu i al nacionalcatolicisme del dictador Franco...

Més enllà dels eslògans que han quedat per a la història, "Un cardenal per al diàleg", un cardenal de la Transició", "un cardenal de la concòrdia", "un cardenal per al canvi", l´historiador anglés i hispanista, Paul Preston, assenyalà que Vicent Enrique Tarancón era un home molt conservador, però, era encomiable perquè apostà per aplicar, conseqüentment, el concili Vaticà 2 i les orientacions de Joan XXIII i Pau VIé i afavorir el pas d´una dictadura a una democràcia on es respectara la pluralitat ideològica, lingüística, cultural que hi ha a les distintes nacionalitats i regions de l´Estat espanyol. En una de les seues primeres cartes pastorals, com a bisbe de Solsona (Lleida), "El pa nostre", va fer una crida contra els qui des del cim del poder s´enriqueixen a costa dels més pobres, dels obrers i de les famílies sense recursos, que, potser, hui dia, al nostre País, també seria censurat pels que es beneficien de la corrupció, "per als quals no existeixen els privacions, sense que hagen de renunciar a cap gust ni a cap desig perquè tenen diners en abundància, mentre hi ha moltes famílies que no tenen ni allò indispensable per a nodrir-se. No ens referim només als obrers aturats, sinó que la realitat és dura, ingrata i és estúpid i ridícul que pretengam tancar els ulls per a fer-nos la il·lusió que regna en el nostre poble una felícitat paradisíaca; per això ha nascut en molts ambients un germen de malestar que podria tenir conseqüències funestes. Perquè aquest malestar engendra recel, desconfiança i rancor; i hui dia, són molts els que desconfien de l´Estat i de les organitzacions polítiques. I desconfien també de l´Esglesia. Hui dia, bona part dels obrers i de la classe mitja no creuen en les bones intencions del Govern ni en la sinceritat dels bisbes..." ; és una carta escrita el 1950, però algunes de les coses que s´indiquen són entenedores, no només com a critica a l´"estraperlo" de llavors sinó a la situació política actual d´enorme desigualtat social i de certa impunitat de les corrupteles.

En els seus nombrosos escrits, apareix un home obert, dialogant i humanista, que aposta per la democràcia, la dignitat de les persones i els drets huamns, tant en aquesta carta pastoral anterior, com en el discurs durant el soterrar de l´almirall Carrero Blanco, -on l´extrema dreta cridava "Tarancón al paredón", el 1973, en el sermó de proclamació del Rei Joan Carles, el 27 de novembre de 1975, després de la mort del dictador, on dóna un recolçament sincer a la democràtització de l´Estat quan afirma que "L´Eglésia ha de tractar de promoure els drets humans, enfortir les llibertats justes o ajudar a promoure les causes de la pau i de la justícia amb mitjans sempre conformes a l´Evangeli", junt al discurs d´agraïment quan l´investiren Doctor Honoris Causa a la Politècnica de València, on, citant al filòsof Hans Jonas "El principi de responsabilitat" fa una crida a la ciutadania democràtica perquè siga madura, participe, dignifique i intente harmonitzar les diferències; davant els problemes ecològics, les guerres, la violència i la vulneració dels drets humans, fa una advertiment als polítics perquè no s´aprofiten del poder en funció dels seus interessos particulars sinó que treballen per al bé comú...

Algunes d´aquestes consideracions va reflectir la sèrie sobre el cardenal Tarancón. No obstant, Canal 9 va perdre una magnífica oportunitat de fer el film en el valencià de Borriana que era la llengua que parlava Vicent Enrique Tarancón i és mostrava orgullós de ser valencià, com es mostra al llibre d´entrevistes "Tarancón, un cardenal valencià, fet per Nicolau Fulvià; una altra oportunitat perduda fou no aprofitar el personatge il·lustre de Tarancón per explicar la unitat de la llengua, d´acord amb l´escrit que va signar el 1975 el cardenal de Castelló i una vintena d´eminents acadèmics de la RAE, d´entre els quals, Miguel Delibes, els premis Nobels de literatura Vicente Aleixandre i Camilo José Cela, Jesús Pabón, Dámaso Alonso, Laín Entralgo, Lázaro Carreter, Luis Rosales, Zamora Vicente, Salvador de Madariaga, Ramón Carande, José Mª Pemán, Buero Vallejo, etc. on expliciten que la llengua dels valencians "és una varietat dialectal del català, que es parla a una grant part del territori del País Valencià, en la Catalunya francesa i espanyola, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent d´Aragó, al Principat d´Andorra i a la ciutat d´Alguer de Sardenya"; i rebutgen com a aberrants els intents de desmembrar el País Valencià de tot el domini lingüístic i cultural catalanoparlant; i denuncien que aquests atacs a la unitat de la llengua i la cultura no estan guiats per l´amor a la veritat històrica ni filològica, sinó per interessos bastards que oculten la veritat i enganyen el poble valencià. Expressament, el cardenal Tarancón, es reafirma en la signatura d´aquest escrit de suport a la unitat de la llengua i afirma que "ho fa molt a gust" perquè altra cosa és inexplicable, aberrant i indigna... Doncs bé, la televisió de "tots els valencians", ha perdut dues excel·lent ocasions, a propòsit de Tarancón, per estendre l´ús social del valencià emetent la sèrie en valencià i mostrant que el cardenal valencià, per haver nascut a Borriana, ser valencianoparlant, fill de llauradors, haver estudiat al Seminari de Tortosa (Tarragona), haver sigut bisbe a Solsona i haver recorregut tot el domini lingüístic i haver llegit i estudiat una miqueta, sabia perfectament que el valencià és una variant del català,com afirmaven els seus companys acadèmics de la Real Academia de la Lengua Española; una llàstima que no es facen servir els diners públics per instruir i il·lustrar el poble valencià adequadament i, després de la dictadura, encara semble que la censura, la castellanització i l´estímul de la ignorància romanen entre nosaltres gràcies a RTVV, en contra de la llei de la seua creació, ja que en aquests afers indueix el provincianisme i el localisme en compte d´una perspectiva més integradora, dialogant i inclusiva per millorar les relacions entre el nostre País i tot el territori catalanoparlant davant d'una globalització que ens anorrea i exigeix la màxima unitat de la llengua des del reconeixement a la diversitat de les seues variants dialectals. Al meu, parer, els que utilitzen la figura de Tarancón per a desvalencianitzar-nos i legitimar el secessionisme i el caciquisme a Castelló o al País Valencià, fan com aquells que el 1950 el mantenien a Solsona per invisibilitzar-lo i el 1973, cridaven contra Tarancón perquè maldava per una democratització de l´estat espanyol. De vegades, sembla com si el nacionalcatolicisme i els intents de genocidi lingüístic de la dictadura continuaren vigents encara.