Suflé de valenciania

Si Francisco Camps fos un ciutadà qualsevol, poc importaria la seua afició per les frases florides, com ara: «El PP escribe con las líneas que le dicta el corazón de lo valenciano» (transcric la frase sense signes d´admiració perquè no hi posa entusiasme, sinó afectació). Una perdigonada retòrica més que afegir al llarg inventari d´expressions que fan caure de cul si no s´està preparat per a escoltar-les. Camps, però, és el president dels valencians, i algú dels seus l´hauria de fer baixar del núvol de flats en què s´ha instal·lat, fent-li veure que la petulància i la pedanteria són els dos pits que amamanten el ridícul. Situació que el deixa en mal lloc a ell i a la institució que presideix.
I a tot açò, què collons és això de «lo valenciano»? Paquito, rei de la casa, no és hora ja de rebaixar el suflé demagògic de tal enigma barroc? Perquè ací, molta retòrica valencianista, però a l´hora de promoure el valencià anem com a les cintes sense fi d´un gimnàs: sempre al mateix lloc i sense avançar. Quant a l´ús que en fem, pedalem però no avancem. I si avancem, ho fem de cul. Pel que fa al seu ensenyament, tampoc estàs en disposició de traure pit, puix va com la processó sevillana del Silenci, que balanceja els passos avant i arrere. Així que si el suflé valencianista del PP puja, és pel que dieu i no pel que feu. I quan els fets contradiuen els discursos, cal creure els fets.
Així doncs, per a Camps hi ha dues classes de valencians: els bons que són els seus i els dolents que són els altres. Notable reduccionisme que serveix per desviar l´atenció dels excessos que fan i per atiar aversions irracionals contra els que no pensen igual. «Lo valenciano» com a sinònim de fals patriotisme que, segons S. Johnson, és «refugi dels desvergonyits». Que limita al nord amb Fabra, al sud amb Brugal, a l´est amb Gürtel i a l´oest amb truans rere el lucre. Potser encara tinga raó i en tal idea de «lo valenciano» no cabem tots; tan sols els desvergonyits, com diu l´autor anglosaxó.

jesuspuig@hotmail.com