Uns parlaran del tercer múltiplex, de la reciprocitat i de qüestions tècniques. Altres, de maniobres de distracció de l´entorn de Camps en un moment d´extrema fragilitat moral del president davant de la seua gent. Però en realitat, vist en perspectiva, el tancament de l´emissió de TV3 és simplement un pas més en un llarg procés de desmantellament de les possibilitats de recuperació de la llengua pròpia dels valencians.

El camí és llarg i ben estructurat. L´educació era un pilar clau en aquest intent de redreçament i per això les línies d´ensenyament en valencià van anar desapareixent, primer al Batxillerat, després Secundària obligatòria i el tercer pas serà l´Educació Primària. La crisi econòmica serà el pretext perfecte.

L´altre pilar de prestigi és la visió externa i social de la llengua. És per això que la televisió pròpia s´ha castellanitzat completament al punt que el valencià ha quedat pràcticament reduït a ser l´idioma de Babalà. Potser per això no s´exigeix al funcionariat que conega la llengua pròpia d´un territori que administra i, de passada, es tanca així una porta més a la normalització.

No cal que remarque el trist paper dels polítics en aquest tema. Sembla clar que als dos partits majoritaris els va bé aquesta degradació i que la visió superior sobre el desmantellament cultural (i per extensió polític) els beneficia.

D´aquesta manera, el valencià es converteix a poc a poc en una molesta reivindicació d´una minoria que, com a minoria sembla que esdevenim més radicals, més exagerats i irreals. Al capdavall, som quatre gats desprestigiats fàcilment qualificables: els altres, los del valenciano.

És evident que el tancament de TV3 no és una acció més, hi ha rere aquesta prohibició molta intenció i ha costat anys aconseguir-ho. TV3 al País Valencià era la molesta constatació de la unitat de la llengua, un espill incòmode on reflectir un model de gestió política, econòmica i cultural. I el mapa del temps treia la son a més d´un.

I, aleshores, què fem aquells que encara creiem en la llengua i en la cultura pròpia? Evidentment només ens queda la societat civil, la persistència, la voluntat de ser capaços d´explicar que tenim la raó i volem fer-ne ús. Caldrà indefugiblement organització, tenir voluntat de lluitar pel que se´ns vol fer perdre i fer públic el nostre propòsit de resistents. En algun moment haurem de dir prou. Si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà. L´altra eixida és la rendició.