Dissabte passat, al porrat de Ròtova, vaig presenciar la següent escena. Una dona pregunta a una altra: «... I de votar, Alarte o Camps?». En respondre-li «cap dels dos», replica: «Però a qui prefereixes?». Com que li va preguntar mentre se n´anaven de volta per les paradetes, ignore la resposta. Tanmateix, un gest de mala gana i la lògica que se´n deriva permet aventurar, amb un marge mínim d´error, que no rebria resposta clara. L´episodi em féu recordar quan jo era un mocós i alguns progenitors torturaven els fillets preguntant-los: «A qui vols més: a ton pare o a ta mare?». Davant la pueril pregunta, la contemporitzadora resposta: «Als dos igual». Cosa que no evitava s´insistira de nou: «Sí, però, a qui dels dos vols un poquitiu més?».

Tan acostumats estem a les dicotomies —blanc o negre, vostès o nosaltres, Rajoy o Zapatero...—, que fem preguntes en forma de disjuntiva com si les respostes foren automàtiques i taxatives. Potser no hi ha més opció que votar PP o PSOE? Per a la dona interrogada triar entre Alarte o Camps era un fals dilema. Per això va dir el que refusava i no el que preferia. Gent que pensa així, o té clar per qui vota o vota per exclusió. En qualsevol cas, és un vot més racional que el d´aquells (més del que pensem) que voten contra algú, en lloc de a favor d´algú.

Davant la polarització electoral que genera confrontació —nodrida justament per aquells que postulen la unitat nacional—, res no seria més estrany que un popular desitgés èxit a Zapatero, i un socialista desitgés èxit a Camps. Tanmateix, res no seria més sensat; puix si les coses els van bé a tots dos és evident que a tothom també li anirà bé. La pregunta obligada és: quants ciutadans coneixeu que pensen d´eixa manera? Malauradament, la política no es juga en el terreny de la racionalitat, sinó en l´estret recinte de la passió política. Vet ací, doncs, una conseqüència perversa de la polarització i, a la vegada, una bona raó per fer que les eleccions deixen de ser «cosa de dos».