La ressenya, intel·ligent i sanament provocadora, de Paco Cerdà al voltant de la segona edició del volum col·lectiu Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització (Universitat de València, 2010), publicada al diari Levante-EMV el passat 24 de febrer, demana potser algunes puntualitzacions.

La nostra intenció com a editors del llibre no ha sigut precisament «apunyalar el pare» (Joan Fuster). En línia amb la intervenció de Vicent Soler en la taula redona celebrada a la Nau, fa poc més d´una setmana, per a presentar públicament l´edició, també nosaltres considerem Fuster com el pensador valencià més rellevant del segle XX, amb una aportació cabdal: la modernització del discurs valencianista en unió amb l´aposta decidida per una democràcia transparent, assentada sobre la virtut cívica dels seus ciutadans. Això no implica, però, compartir acríticament tots els seus plantejaments: sabem com ell mateix blasmava d´esta mena de fusterians! Entre moltes altres qüestions discutibles, així com contraproduents en la pràctica, ens semblen equivocades —i políticament nefastes— la seua taxativa definició nacional catalana dels valencians i la indissolubilitat entre discurs nacionalista i ideologia progressista que ell va propiciar.

Si anhelem el bastiment d´un civisme valencianista transversal, sòlid i autènticament plural, que supere antigues fractures sentides ja com a anacròniques i constrenyidores al si de la societat valenciana actual, cal doncs avançar en una revisió escrupolosa de la tradició de pensament valencianista, bandejant afeblidors complexos doctrinaris d´uns i altres. Tasca àrdua i no exempta de polèmica, la qual, tanmateix, amb esperança, deuria fonamentar i acompanyar la consecució de certs objectius socialment emergents, com ara: la defensa sincera de l´ús i l´ensenyament del valencià des de qualsevol color polític —en concordança amb les declaracions de Vicent Moreno en la VIII Nit d´Escola Valenciana i l´acció de l´AVL— o bé, la conciliació de les diverses sensibilitats valencianistes, exemplificada fa escassos dies en la posada de llarg oficial, a títol d´entitat civil, del Centre d´Actuació Valencianista Faustí Barberà, el qual venia ja treballant de forma oficiosa d´uns anys ençà.

Per la nostra banda, hem intentat incorporar a la reflexió sobre el fet valencià algunes parcel·les fins ara ignorades o menystingudes: la revisió de la historiografia nacionalista dels anys seixanta i setanta, la filosofia hermenèutica postmoderna en relació amb les variades propostes del personalisme comunitari, el federalisme a tall de teoria sociopolítica que aprofundeix tant en una democràcia més participativa com en la millor acomodació política de les minories nacionals, el marc de la globalització… I el que proposem no desemboca simplement en un «sí a las Fallas y a España», com diu Cerdà, ans s´articula a tres nivells: nació valenciana (amb dret a l´autodeterminació) dins un renovat marc de reconeixement de la diversitat asimètrica de nacionalitats i regions presents a l´Estat espanyol; unitat lingüística irrenunciable amb Catalunya i Balears (incloent-hi la recepció de TV3 al País Valencià en condicions de reciprocitat); i, per últim, la potenciació de l´Eix Mediterrani a l´interior d´una Europa plural i solidària (enfront de la idea neocentralista de l´Espanya radial).

Ens trobem lluny, creiem, del parricidi intel·lectual.

[Signen també Joan Alfred Martínez i Manuel Lanusse, coeditors].