Una altra crisi del petroli ens aclapara. Ja n´hi va haver una i molt important allà pels anys 70. Semblava que s´acabava el món i així no fou. La sanguinolenta actuació de Mad Max no arribà al riu en les nostres contrades, però sí a les injustes realitats socials dels països productors de l´estratègic or negre, que han romàs sotmesos de manera cruenta durant dècades per tal de seguir subministrant-nos, a un preu manipulat per les màfies internacionals, els seus valuosos recursos fòssils.

Res no els ha importat als corifeus ianquis i europeus que els magnats, reiets de taifes o dictadors de tots els colors subjugaren les seues poblacions sota la fam i la misèria amb les armes venudes per les hipòcrites democràcies occidentals. Prebendes i tota classe de regalets han estat rebuts pels nostres dirigents polítics com a tònica general. Recordeu aquell cavall que Gadafi va regalar a Aznar i la cara de pardal va posar? I com a conseqüència, una excel·lent excusa per a una altra pujada dels preus, de la inflació i de l´encariment de la vida.

Mentrestant, els especuladors del cru s´indigesten de petrodòlars, mentre preparen noves formes de control energètic. Fariseus i estafadors s´agafen de la mà per crear en la població un nou motiu per a la desesperança, un altre factor de desestabilització estructural que pretén augmentar la inseguretat psicològica de la ciutadania per tal de mantenir-la en la més absoluta paràlisi reivindicativa. Governs i empresaris ens proposen sense embuts les seues receptes: ajusteu-vos el cinturó perquè la cosa encara empitjorarà. La llei de Murphy sense subterfugis.

Per altra banda, des que el petroli començà a acabar-se, els irresponsables de la política de torn han estat mirant cap a un altre costat, amb una deixadesa permanent de les seues obligacions en relació a la posada en marxa d´alternatives energètiques netes, renovables i suficients. Han apostat la majoria dels recursos disponibles amb les cartes equivocades: la de la insostenibilitat del vehicle motoritzats que saturen i contaminen les ciutats, del mar d´autovies, de l´elitista i capritxós AVE, del caríssim transport comercial per carretera, de la catastròfica bogeria nuclear, del carbó i de la dependència exterior, mentre han menyspreat el transport púbic urbà, els trens de rodalies, el saludable ús de la bicicleta, l´estalvi energètic, l´urbanisme bioclimàtic... Resulta indignant que anar des d´Aldaia al Cabanyal coste tant de temps com viatjar amb AVE des de València a Madrid. És inadmissible que l´energia solar, la geotèrmica i l´eòlica no siguen la base de la suficiència local i comarcal.

I en aquest context apareixen les contradictòries mesures del Govern socialista. Anar més a espai és més saludable, però ho és més encara la proximitat i la mobilitat ecològica. Abandonar les energies alternatives és un atemptat contra la Sostenibilitat, però molt més ho és la reconversió al credo nuclear de Zapatero que, emulant els seus predecessors Gonzàlez i Aznar, s´assegurarà el bon negoci d´una jubilació daurada, que les elèctriques li pagaran complagudes. I, si no, al temps.