La càtedra Fadrique Furió Ceriol, dins dels estudis de dret constitucional i ciència política, ha publicat dos toms en homenatge a Juan Ferrando Badia, professor universitari, que es va alinear dins de la tradició del patriotisme valencià, entenent per patriotisme «hacer una Comunidad grande y a ultranza del hecho diferencial valenciano», la qual cosa li portà defensar les concepcions blaveres i anticatalanistes. No res que objectar a que es puga retre homenatge a Ferrando Badia, per part d´un sector de professors universitaris, entre el quals es troba el president de Consell Jurídic Consultiu. M´ ha sobtat, però, el cas del prologuista, el mateix Camps, en tant que president de la Generalitat, és dir del conjunt d´institucions i de tots els valencians, siguen del signe que vulguen, almenys aquesta sería la teoría. Doncs el nostre president, després de citar a Kant, subscriu un paràgraf impropi d´un mandatari, ja que per tal de remarcar els mèrits que al seu parer concorren en la persona de Ferrando diu: «Discrepó abiertamente de la tesis fusteriana de la dualidad de las dos comunidades, de dos culturas y dos lenguas antagónicas, la valenciana y la castellana, y de la existencia por tanto, de dos clases de valencianos, una de las cuales –la de la influencia castellana– suponía, para Fuster, un estorbo para la otra...». La manca de rigor, o el sectarisme, afloren a les línees d´un pròleg que deuria ser integrador, i més, quan escriu en una producció o llibre acadèmic, destinat per tant a un tipus de lector bastant diferent al que sol assistir als mítings de partit. No li podem demanar a Camps que Fuster siga sant de la seua devoció; els seus són altres sants, ja ho sabem. Ara sí devem recordar-li que precisament Fuster va estar víctima del terrorisme, igual que Sanchis Guarner, d´aquells que l´acusaven de traïdor catalanista i li van posar una bomba a sa casa que podria haver acabat amb la seua vida. Com es pot atribuir a Fuster ser excloent, quan fou víctima i ell sempre va fer ús de les normes, l´argumentació i la paraula?
Amb aquest pròleg, el nostre no vol ser el president de tots, sinó d´una part, aquella que representa la postura del professor Badia: la defensa de la personalitat «genuinamente valenciana». És dir, la que enten eixa personalitat en termes excloents, alguns dels quals feren ús de les bombes, els insuls i les amenaces. Ve al cas contar com Xavier Casp, membre del CVC a l´igual que Ferrando i Fuster, en èpoques diferents, qualificat representant del blaverisme i secessionisme lingüístic, no eixia de la seua perplexitat al ser qualificat de traïdor i insultat per la gent del Grup d´Acció Valencianista davant de la seu del CVC, al final del dictamen sobre la llengua. Pobre Casp, senyor Camps, al final ell també va ser exclòs per part dels posseïdors de les veritats absolutes. On estan, aleshores, els que volen dues classes de valencians?
