El Cid Campspeador

De l´arbre caigut no s´ha de fer llenya, aconsella una cèlebre dita. Però en el cas de Francisco Camps hi ha gairebé 3.000 raons —una per cada dia que ha ostentat la presidència de la Generalitat— per obviar la sentència i fer-ne llenya que aviat cotitzarà a preu de ferralla robada. Que em perdonen els seus hagiògrafs, però Camps no ha sigut un bon president. Serà un bon pare, o marit, o amic. Però la seua gestió pública és lamentable. Com li va dir l´oncle Càndid al seu ruc: «Qui no et conega que et compre».
Si hi ha amors que maten, hi ha elogis que fereixen. Com el sortidor d´adjectius laudatoris que Gènova li ha regalat a Camps «celebrant» una dimissió tan esperada (ja que ho exigia l´ètica) com inesperada (puix eren molts pocs els que creien que es produiria). Elogis exagerats que l´han pujat al cel com a contraprestació copiada al carbó de l´epitafi de Jardiel Poncela: «Si vols que t´elogien, mui-te». I això és el que ha fet Camps, políticament parlant: suïcidar-se, qui sap si amb la mateixa intenció que l´escriptor mediocre que recorre al suïcidi a fi d´incrementar la venda dels seus llibres. I amb la dimissió, els aplaudiments. Inoportuns del tot; puix, seguint la lògica teatral, encara no ha acabat la tragèdia, a l´espera del judici oral decidit pel jutge Flors.
Mentrestant, a rei mort rei de repost. Que Camps es desenganye si creu que pot repetir la llegenda del Cid, només perquè Rajoy li ha vaticinat un futur allà «on ell vulga». Alberto Fabra farà amb Camps el mateix que Camps amb Zaplana. És llei de la política que els pares saturnians es resistisquen a morir i intenten devorar els fills; i que els fills, seguint la teoria freudiana, intenten «matar el pare». Sempre ha sigut així. De manera que el dilema «Camps o Fabra?», un cop passe la causa dels «tratges» es resoldrà a favor del successor, dipositari del poder institucional. Fora de la presidència, Camps esdevindrà pura runa; una deixalla més entre les escombraries de l´oblit...

jesuspuig@hotmail.com