Vull començar felicitant al meu paisà de Sueca Joan Baldoví, al haver estat elegit, per les primàries del Compromís, candidat per València al Congrés dels Diputats. He vist que l´amic Baldoví declarava en una entrevista que, per primera vegada, des de la II República, arribaría un diputat suecà i valencianista a les Corts Espanyoles. Passa, però, que no serà així. Va ser també un suecà i també valencianista, el que va arribar primer al Congrés dels Diputats des de la II República. Va ser el que escriu aquestes ratlles qui va arribar, com a diputat a les Corts Constituents, el juny de 1977, ara fa 34 anys. Si ens referim a la nostra ciutat de Sueca, va ser alcalde i diputat a Corts al segle XIX Josep M.ª Bernat i Baldoví; al segle XX, diputat a Corts, solament, Francesc de P. Burguera, i al segle XXI, alcalde i diputat a Corts, Joan Baldoví. Estic segur que el fins ara alcalde de Sueca i amic meu portarà a terme una bona tasca de diputat. Si m´he atrevit a posar ordre cronològic en la presència com a diputats a Madrid, de Baldoví i meua, ha estat perquè quan arribes a edats com la dels 83 anys, et fas un primmirat, meticulós i delicat, i et molesta no vore les coses com són. Però anem al gra.

Les Corts Constituents van ser elegides el 15 de juny de 1977 per a elaborar una Constitució. D´immediat es va formar la Comissió Constitucional per a redactar un projecte de Constitució, comissió presidida pel nostre paisà Emilio Attard, al que li costà Déu i ajuda per aconseguir que el nomenaren president. El dia 5 de gener de 1978 es va presentar l´Avantprojecte al Congrés i es va obrir un termini de vint dies per a la presentació d´esmenes al text de la Constitució. Aquest projecte, en la seua Disposició Transitòria segona, permetia que els territoris que en el passat hagueren plebiscitat afirmativament projectes d´Estatut d´autonomia, podrien passar immediatament a l´autonomia actual. Catalunya i País Basc podrien gaudir d´aquest favor. Això convertia en autonomíes de primera —és a dir, de via ràpida— i autonomies de segona, que són les que haurien de realitzar tot un seguit de tràmits, diligències i gestions per aconseguir els seus estatuts. I per què el fet d´haver plebiscitat un referèndum havia de tenir més força que la tradició històrica? Catalunya i el País Basc havien plebiscitat un referèndum, però el País Valencià, per exemple, va perdre les seues llibertats per dret de conquesta amb el decret de Nova Planta. ¿No teníem els valencians el mateix dret que catalans i vascos per a passar d´immediat a la nostra autonomia?

Així les coses, vaig presentar una esmena a l´Avantprojecte de la Constitució que la Comissió Constitucional havia presentat al Ple del Congrés, dirigida a la transitòria segona, «demanant que, a més dels territoris que en el passat plebiscitaren afirmativament projectes d´estatuts d´autonomia, també aquells que al llarg de molts segles d´història hagueren tingut unes institucions polítiques pròpies, pogueren també aprofitar-se dels beneficis que la citada disposició transitòria segona concedia als que plebiscitaren estatuts». Esmena que em van ajudar a formular el text l´amic Vicent Franch i dos companys més que la memòria que em falla no em permet recordar. ¡Ja se sap, l´edat! Vaig presentar l´esmena, sí, però els diputats valencians de la dreta, alentats per Abril Martorell, Emilio Attard i el seu blaverisme, feren que l´esmena no fóra acceptada. El Projecte de Constitució va passar del Congrés al Senat. Allí teníem de senador a José Antonio Noguera de Roig, membre també del grup de Demòcrates Lliberals nostre, i va ser ell qui s´encarregà de presentar al Senat l´esmena rebutjada en el Congrés. Però la dreta valenciana —que no valencianista—, amb Emilio Attard al front, tornà a tocar-li la trompa al xic, en el Senat, i s´oposà de nou. D´haver-se acceptat i aprovat l´esmena, al País Valencià tindríem hui els avantatges que disfruten els vascos i els catalans. Després es moren d´enveja de veure el que fan els catalans. Perquè l´anticatalanisme no és altra cosa que pura enveja. A mi em fan molta gràcia quan parlen del «poder valenciano». Poder sí que el tenen, però es per a prohibir que els interessos del País Valencià siguen acceptats per a defensar-los quan arriben a Madrid. La senyora Rita Barberà es queixava fa uns dies de la «falta de cariño» amb la què el president Rajoy ens tractava als valencians. Poder valencià? ¡Però si són una colla de polítics pobletans!