Juan Mari Bandrés i Vicent Ventura

A meitat del anys vuitanta, -quan jo estava a la direcció de la UPV (el precedent de l´actual Bloc Nacionalista Valencià-Compromís-Equo)- es plantejà la possibilitat de pactar per a les eleccions europees amb Euskadico Ezquerra i altres partits similars; llavors, en la reunió on es decidí l'estratègia política i els socis per anar a Europa, pensí que era més ´convenient´ arribar a un acord amb els de Batasuna per impulsar el procés de pacificació que ha tardat més de vint anys en arribar a quallar i així ho vaig plantejar a la Mesa de la Permanent de la UPV, és a dir, proposí "sondejar" als de Batasuna per si hi havia alguna possibilitat de pactar si iniciaven l´abandonament i la renúncia a la violència expressament, de manera com es féu posteriorment al pacte de Gernika; es tractava de procurar un pacte amb HB junt al Bloque Nacionalista Gallego, el PSG, Entesa Nacionalista i Esquerra Republicana per a fer una coalició d´aquells partits que impugnaven els límits i les restriccions d´una Constitució espanyola represiva en termes de reconeixement de les altres nacions de l'estat, que ens impedia l´exercici d´un major autogovern al País Valencià, prohibia (i prohibeix) la federació de les comunitats autònomes amb llengua comuna, de la reivindicació de més autogovern i de la reclamació de l´exercici del dret a l´autodeterminació, del reconeixement de les quatre llengües de l'estat amb condicions d'equitat, etc. amb la finalitat de treure de l´autisme armat a l´esquerra abertzale i avançar en la pau, la llibertat i els drets dels pobles pacíficament; a la direcció de la UPV van rebre la meua proposta amb estupor, recorde les cares d´"espant" de Josep Lluís Blasco i d´altres que es quedaren "livids", potser perquè no feia molt temps que J.L. Blasco havia trencat amb el PSAN per discusions "bizantines" i fora de lloc sobre la 'legitimitat' de la lluita armada; intentí explicar-me dient que ghandià com era no estava d´acord amb cap lluita armada ni amb cap terrorisme per aconseguir objectius polítics, però pensava que podíem aconseguir que l´esquerra abertzale es desmarcara de la lluita armada i garantiríem la nostra presència a Europa des de la perpectiva de les nacions sense estat i el grup ecopacifista d´Els Verds d´una Europa dels pobles; em respongueren, enujats, dient que això era impossible, que els abertzales no ho acceptarien de cap manera i sobretot que era una proposta "inútil", perquè el context del País València era completament diferent al d´Euskalherria i ací no s´entendria gens un pacte amb aquells i ens desacreditaríem electoralment i socialment; davant tal allau de crítiques, ho deixí córrer perquè ho vaig vore massa difícil per convèncer de les bondats de la proposta, sense cap receptivitat, moltes suspicàcies i massa dificultat i desconfiança i recels, quan només proposava "intentar-ho", és a dir "assajar-ho", provar per si resultava, tot i que només fos perquè els del País Basc es mogueren del seu paradigma militarista; aleshores es pactà amb l´Entesa Nacionalista, el PSG i Euskadico Ezquerra, de Brandés de cap de llista, de segon anava Vicent Ventura per la UPV; si no recorde malament es decidí en la confecció de la llista electoral al Parlament Europeu, era la primera vegada que ens presentàvem, que el primer de la llista estaria dos anys i després dimitiria perquè el substituira Vicent Ventura que anaria al parlament com a eurodiputat en efectuar-se la rotació; Ventura era un home que des a finals dels anys seixanta havia participat en el projecte europeu a la reunió social-democràtica de Munich, que el dictador anomenà "el contubèrnio juedeo-marxista y masón de Munich" i Ventura, que havia sigut dels falangistes renovadors de Ridruejo que evolucionaren cap a posicions democràtiques, fou represaliat pel franquisme i exiliat a París i a Dénia; Ventura era un bon periodista de la revista Valencia-Fruïts on treballà també J.J Pérez Benlloch i sabia prou d´agricultura, d´exportació, de taronjes i de productes valencians perquè defenguera els interessos del nostre país amb solvència a Europa; no obstant, quan arribà l´hora perquè Brandés dimitira, i entrara el representant del País Valencià, Brandres no ho va voler fer, -se li recordà el pacte al que s´havia arribat sobre la rotació- i no féu cap cas; així, aquell pacte electoral europeu fou frustrant, una estafa i una enganyifa que vull remembrar perquè no compartisc que quan algú mor se l´haja de beatificar i considerar que tot el que ha fet en la vida està molt ben fet, encara que siga un "bunyol" carregat de picaresca i deshonestedat, com fou deixar-nos a l'esquerra valenciana sense representació directa a Europa, perquè allò fou indigne de Brandés i mostrava que hi havia molt poca vergonya i molt poca coherència entre el que es deia i es feia; i aquesta mena de joc brut ens han portat a una desconfiança radical i a un enorme escepticisme: l´ofici de polític ha esdevingut, per desgràcia, molt poc digne i, sovint, tacat per l´oportunisme, de corrupció amb allò de "que campe qui puga"… Hom diu que no s´ha de generalizar i és veritat, però "haverlos haylos" i serveix per incrementar la indiferència i el meninfotisme; ara escolte tots els elogis que li fan a Brandés i no puc treure´m del cap a Vicent Ventura i la UPV que va haver d´engolir-se aquest "gripau" com si no passara res… més si que passa, perquè això és inaceptable i inadmissible; al costat de grandeses i heroicitats que reconeixem i del condol a la seua família, també hi ha les petites misèries humanes i polítiques dels que no respecten els pactes i utilitzen els altres instrumentalment per arribar dalt passant per sobre dels seus caps sense cap escrúpol... Aquell incompliment del pacte acordat per Brandés fou molt lleig perquè no esperàvem que poguera fer una cosa així un home que semblava tan honest; al meu parer, en invisibilitzar-nos als valencians al parlament de la UE va tacar una mica la seua trajectòria política ´modèlica´, ´íntegra´, ´exemplar´ i ´elogiable´ fins a eixe moment "estelar"; que després integrara EE al PSE no em va estranyar gens; pense que alguns d´aquells vents i d´altres pràctiques poc democràtiques, d´enganys, de tupinades i d´anul·lació de la participació, etc. portaren les tempestes del descrèdit actual de la política com una activitat poc recomanable i amb una manca de credibilitat considerable que genera desconfiança i inclús "preocupació" ciutadana perquè "els partits" ocupen el tercer problema en el comput de les enquestes del CIS, ja que s´han tornat estructures de poder tancades i poc transparents amb escassa participació democràtica; s´hauria de canviar de dinàmica perquè és evident que la societat demana insistentment altres models, altra llei de partits que obligue a la paritat i a l´obertura de llistes, a una major reaclamació de comptes i de responsabilitat mitjançant una reforma del sistema electoral més equitativa, un model realment més participatiu que trenque amb els dèficits democràtics existents, un model contra la corrupció i l'abús de poder, contra el bipartidisme, la verticalitat, el monopoli i la patrimonialització dels càrrecs institucional per al profit personal, un model més ètic i més sòlid perquè no invisibilitze els minories ni que deixe la política a la mera arbitrarietat, al caprici, al nepotisme o al lliure albir perquè tot això porta a una desafecció radical davant el afers de la "polis" augmentant els problemes.