Fa poc, un llicenciat em preguntà: «Moralment, pot un professor de valencià parlar en castellà a un altre professor?». Abans de comentar la meua resposta, serà bo que parle de l´alumne. En el 2005, Joan Iranzo vingué a una presentació de la meua gramàtica. S´acabava de llicenciar en Història, però havia descobert que un avantpassat seu havia escrit obres en valencià i tenia molt d´interés pel valencià. Educat en castellà, tenia un domini baix del valencià, però em parlava constantment en valencià. Tant d´interés tenia pel valencià, que volia canviar l´ofici d´historiador per professor de valencià, de manera que estudiaria Filologia, que començà aquell any. Com que no podia dedicar-se només a estudiar, va compaginar l´estudi amb treballs mal pagats. Portant un vida dura, en el 2010 va obtindre la llicenciatura i començà a fer treballs més ben remunerats. Ara, forma part de la borsa de professors de valencià i enguany ha treballat en Xiva.

No m´havien fet mai la pregunta del principi. Tenia davant una persona dolguda, que necessitava ajuda. Però l´ajuda és incompatible amb la repressió. Pensava en quina situació afectiva es devia haver trobat la persona que havia fet l´esforç de fer una segona carrera pagant-se-la amb treballs penosos. Li diguí que les llengües són poca cosa en elles mateixes. Els factors bàsics sempre són els mateixos: les persones i la societat, concretada en pobles. Per a contestar a la seua pregunta calia considerar dos factors: els sentiments dels qui parlen i els interessos del poble valencià. Des del punt de vista de Joan Iranzo, ell no podia ni prescindir dels seus sentiments ni negar-se´ls. S´havia de respectar a ell mateix. Assumint i respectant els seus sentiments, podia raonar, deduir, canviar: avançar. Per contra, si se´ls negava s´afonaria en un pou fosc sense fons.

Socialment, li diguí que l´objectiu més bàsic era el següent: els valencians volem ser un poble que dirigixca el seu propi destí dins del marc del respecte i la coordinació amb catalans i balears, aragonesos i bascs, castellans i andalusos; o volem diluir la valencianitat dins d´una Espanya identificada exclusivament amb la història i la llengua de la Corona de Castella? D´eixa qüestió depén el valencià. Si la voluntat de ser valencians augmenta i el valencià forma part de la identitat valenciana, a poc a poc creixerà l´ús públic del valencià. L´assumpció progressiva de la valencianitat facilitarà que els valencians castellanoparlants demanen als valencianoparlants que facen el favor d´usar el valencià quan parlen amb ells, cosa que farà avançar molt l´ús del valencià.

L´ànim de Joan Iranzo anà asserenant-se i assentant-se. Em donà a entendre que estava temptat d´abandonar el professorat perquè es creia indigne. Li diguí que anava errat, perquè la seua adhesió al poble valencià estava molt per damunt de la mitjana de la societat valenciana i de no pocs dels professors de valencià. A més, quan valorem una persona hem de tindre en compte les condicions en què viu.

Quan Joan Iranzo se n´anà, no sé qui estava més descansat. Perquè, en els vint anys de treball universitari, mai m´havia vist en una situació tan delicada. Per cert, deixeu-me opinar davant de la pregunta del títol: no solament es pot fer valencianisme parlant en castellà, sinó que el valencianisme difícilment reeixirà si no hi han valencians castellanoparlants que practiquen eixa actuació.