Fa alguns anys, no gaires, en una ciutat portuguesa de l´Alentejo vaig conèixer uns contadors de contes vinguts de Colòmbia que explicaven una història d´amor i misteri, alhora que acompanyaven el relat amb unes percussions dirigides a subratllar el dramatisme de la narració. Era un relat que havien après de la tradició oral del seu país, com una vella contança. La història em va quedar enganxada en un racó de la memòria i, d´ençà de llavores, l´he contada en algunes ocasions. La ficció transita a través de la veu, l´oralitat torna a esser un sistema imprescindible de comunicació humana. I els vaig posar l´exemple d´aquell conte arribat de tan lluny.

Això era una jove princesa que vivia feliç al palau dels seus pares, sobre un penyal abrupte davant el mar. Era feliç perquè hi havia un jove al qual estimava i ell corresponia al seu amor. També, perquè tenia un germà valerós al qual també estimava i perquè se sentia protegida per aquell germà que no hauria suportat veure-la patir. Ni tot l´or del món l´hauria fet més feliç. Un dia, emperò, una deessa que habitava en un racó del cel on habiten els déus, una divinitat presa per la ràbia, envejosa perquè desitjava per a ella la felicitat que la princesa posseïa, decidí capgirar aquell destí i abocar sobre la jove un raig d´infortuni i desgràcia.

Envià els seus soldats proveïts d´espases a fi que tallassin el cap al jove amant de la princesa i al germà que l´estimava i la protegia. De sobte, els cossos del jove enamorat i del germà restaren sense cap. La princesa quasi es va morir. Va plorar dies i nits tanta desgràcia, desconhortada, sense ganes de viure, sense delit. Res no minvava aquell dolor ni res podia donar una mica de consol al seu desesper. Fins que decidí anar a parlar amb la deessa. Li explicaria el seu dolor immens i tractaria de commoure-la, de despertar la seva pietat. Li demanaria que li permetés ajuntar els caps als cossos respectius. I la pregaria que els tornàs a la vida.

La deessa, en veure-la tan infeliç i tan trista, es compadí d´ella i accedí al que li demanava: «Ajunta de bell nou cada un dels caps al cos que correspon —va dir— i faré que tornin a reviure». La princesa no cabia dins ella d´alegria. Tot d´una començà el treball de recuperació. Però amb les presses, la princesa s´equivocà i confegí el cap del seu jove amant al cos del germà i el cap del germà al cos de l´amant. Quan s´adonà de l´error va quedar atordida i sense paraula.

El conte acaba amb una pregunta: amb qui havia de fer l´amor, la princesa? Havia de fer l´amor amb el cos de l´amant que tenia el cap del germà o amb el cos del germà que tenia el cap de l´amant? No és fàcil de respondre. La meva proposta: amb el cos del germà que tenia el cap de l´amant, perquè l´amor es fa amb el cap.

Així vaig dir-ho a uns professors. Tot just quan partíem, vaig sentir que una professora comentava a una altra mentre baixava l´escala:

-No ho sé, què dirà el meu home si li dic que ha de fer l´amor amb el cap.