Fa uns mesos, Joan Ribó, regidor a l'ajuntament de València i enginyer, publicava un article crític sobre la necessitat de reflexionar al voltant de la funció social de la ciència a la nostra societat, sobretot pel que fa a l'energia nuclear i a la modificació d'organismes transgènics; i immendiatament ha sigut replicat per dos professors de la UPV bé dient-li que barrejava elements diferents com és l'energia nuclear i els transgènics o bé posant-lo al mateix sac de "tots" els polítics, dient que estava en contra de la ciència per això, els "polítics" tancaven el Centre de Recerca Príncep Felip i no destinaven pressupost per a la investigació i la ciència, amb pseudoarguments demagògics, falsos i molt poc científics, com si Ribó fos l'encarregat de repartir els diners autonòmics o de l'Estat en recerca científica... És cert que es destinen molts pocs recursos a la investigació científica i que la majoria dels polítics, dels partits hegemònics, són més partidaris del "panen et circence", dels bous i el futbol, per tal d'eixir de la crisi econòmica mitjançant l'esport com deia recentment un delegat d'una entitat governamental dels esports. La ciència és un dels elements claus i més importants de les societats actuals que pot servir per millorar la vida de la gent; i és cert que, sovint, és menyspreada, ignorada i relegada a l'extrema marginalitat pels que decideixen els pressupostos autonòmics o de l'estat i decideixen finançar la ciència al servei de la seua ideologia particular neoliberal, proatòmica, armamentística, etc. perquè el que importa és finançar, de pas, events "importantíssims" com la Fórmula I, declarar els bous festa nacional permanent, visites papals, Terres Mítiques i altres saraus que són bàsics per al divertiment i per seguir guanyant eleccions, però no aprofiten per a incrementar el coneixement científic i millorar la societat i la trama de la vida; la ciència i el seu ús social també pot ser un instrument potentíssim per a generar més desigualtat social, més destrucció i més mort; però, no es pot atribuir la manca de suport a la ciència a un regidor municipal d'un grup com Compromís perquè reflexione sobre el paper de la ciència més destructora i perillosa.
Jeremy Rifkin un dels pensadors socials més populars del nostre temps en l'assaig "El siglo de la biotecnologia" analitza que hem entrat en l'era biotecnològica, on ens van a temptar amb una ampla gamma d'aliments trasnsgènics i animals alterats genèticament (això sí, patentats per les grans corporacions); medicaments meravellosos i teràpies genètiques que, en teoria, produiran infants més sans, eliminaran el sofriment i allargaran la vida de les persones. Però a cada pas que fem cap a eixe nou món "bioindustrial", ens assalta una angoixosa pregunta: A quin preu? Hi ha indicis més que de sobra que ens adverteixen que l'energia nuclear no s'hauria d'haver posat enmarxa i que ens generarà molts problemes per a l'emmagatzenament dels residus que s'han produït, inclús encara que no hi hagueren més accidents com els de Txernòbil i Fukushima; hi ha indicis més que de sobra per saber que hi ha efectes i conseqüències indesitjables a la indústria dels transgènics per a aplicar "el principi de precaució", per tal d'anar més en compte, d'estar alerta, d'analitzar els efectes col·laterals, la contaminació, l'impacte en la natura, en els animals i en lal salut dels éssers humans, etc. Davant la demanda d'aplicació del "principi de precaució" en l'esfera nuclear, dels transgènics o d'altres, -perquè hi ha constància que es poden generar conseqüències imprevistes, desastroses, prerilloses o catàstròfiques-, hi ha gent que "argumenta" que si aplicarem aquest principi encara estariem a les cavernes prehistòriques perquè pensen que la ciència i la tecnologia han de ser agosarades i no han de reflexionar gens ni sobre els seus fonaments, ni sobre la seua funció social ni sobre la seua aplicació i riscs (im)previsibles... D'altres, com Habermas, a "Ciència i tècnica com a ideologia" (ara que està de moda substituir els polítics pels experts bancaris), advertí que els experts científics (o econòmics) poden intentar substituir qualsevol altra raó imposant la seua visió "científica" esdevinguda mera "ideologia"; més recentment a "El futur de la natura humana (Envers una eugenèsia liberal?", Habermas s'interroga sobre el paper de la filosofia davant la investigació i la tècnica genètiques. Els extraordinaris avanços científics dels darrers anys han aribat a fer plantejable el "cultiu d'éssers humans". Davant d'una sotuació tan insòlita en la història de la humanitat, sovint es posen en evidència els perills d'una possible intervenció eugenèsica amb la finalitat de perfeccionar la raça humana, un projecte que suscita una sèrie d'interrogants que difícilment troben resposta en la filosofia i en la ciència tradicional, habituada, la fª a resoldre enigmes del llenguatge i la ciència a no interrogar-se massa sobre els conseqüències de les seues accions (sobre la natura, la salut, els recursos...).
I tanmateix és un debat necessari que no es pot tancar amb insults, amb sofismes o amb simplismes d'"expertistes" que defensen corporativament el seu treball com una peça dins de la maquinària indústrial corporativa sense qüestionar res i atacant els ecologistes com si foren enemics de la ciència, substituïnt els arguments científics per beateria i un fideisme cientificista que, en el context actual, es torna "supercheria" i irresponsabilitat... Necessitem científics, com Einstein, que després de contribuir a la creació de la bomba nuclear es penedia i es preguntava, amb Bertrand Russell, si haguera sigut millor no inventar-la, ens calen científiques com Rachel Carson, autora de "La primavera silenciosa" que va aconseguir que es prohibiren els DDT, els verins i les substàncies químiques que podien deixar-nos una primavera sense cap cant d'ocell, ens cal, Lynn Margulis, que fa servir perspicaçment els seus coneixements científics per reformular "una revolució en l'evolució" i remarcar de la teoria de Darwin més la relació de suport mútu pel manteniment de la xarxa de la vida que la lluita per la supervivència d'un "neodarwinisme social" en combat a mort i en competència fatal, producte de la ideologia neoliberal que es carrega l'estat de benestar perquè diu que no s'ha d'ajudar els més pobres sinó als més rics... Necessitem científics o historiadors de la ciència, com Fritjof Capra, que en "Las conexiones ocultas. Implicaciones sociales, medioambientales, econòmicas i biològicas de una nueva visión del múndo", ens invita a explorar les profundes implicacions socials dels més recents principis científics, i proposa un innovador marc per a utilitzar-lo amb la finalitat de comprendre i resoldre algunes de les qüestions més importants del nostre temps, la sostenibilitat i el futur de la humanitat. El de Capra és un discurs fascinant sobre la interconexió entre totes les coses vives (i algunes no vives), des de la primera forma de vida de les protocèl·lules al desenvolupament del llenguatge, la cultura, els costums socials, l'espiritualitat i l'economia global per tractar de respondre als reptes més urgents de les ciències i de les societats actuals; si no es canvia el marc científic de les societats actuals i s'analitza el paper i la funció de la ciència i llurs implicacions socials i ecològiques, problemes com el canvi climàtic ens forçaran a analitzar les coses d'una manera diferent al que s'ha fet fins ara, quan l'aigua ens arribe al coll (o millor dit, quan estem torrats i bollint com les granotes a l'olla), perquè en la ciència hi ha el dilema cornut que ens escanya, és part del problema i part de la solució d'un món que cal pensar-lo des de la complexitat que proposa Edgar Morin, des de l'extrema fragilitat de la trama dela vida, des d'una sutilesa extraòrdinaria perquè no s'abisme més encara; quan observe "científics" que en compte de raonar i debatre des del rigor científic, fan servir els insults i les desqualificacions grosses dels altres queno pensen com ells, m'horroritze perquè la ciència se'm presenta com un dels pitjors malsons de Darwin, com una manera d'acumular beneficis i lucrar-se, tot i que siga generants monstres, a lo Franckenstein, a lo Hiroshima i Nagasaki, a lo Fukushima, a lo Monsanto... Preferisc científiques, com Vandana Shiva, que després de doctorar-se en energia nuclear als EUA i analitzar les implicacions socials, patriarcals i ecològiques d'aquesta indústria atòmica, abandonà la seua brillant carrera i tornà a La Índia per esdevenir una de les més importants activistes ecofeministes contra Monsanto, la Coca Cola, l'energia atòmica i aquelles indústries que fabriquen un infern a la Terra, i des fa temps ha reflexionat sobre els negocis bruts que hi ha al voltant de les ciències tecnològicament més mortíferes que posen en risc la vida al planeta Terra; cal saber quina "ciència" ens cal!
