Per les mateixes dates d´ara fa setze anys aquest diari em va permetre publicar un breu article —«Sol i aire per a Just»— en homenatge a l´arquitecte Just Ramírez, aquell lluitador veïnal que fou empenta d´algunes de les més reeixides reivindicacions ciutadanes del final del franquisme, com la del Túria (és verd i el volem nostre) o com la del Saler (per al poble). Però també fou una referència professional i ètica per a molts urbanistes que, forjats en els temps de la transició, teníem en ell, com a responsable de la Comissió d´Urbanisme del Col·legi d´Arquitectes, una precisa font de consulta, una visió clarificadora de criteris i unes paraules d´ànim amb les que mantindre´ns crítics i ferms davant el descoratjador dia a dia d´aquesta disciplina pervertida per legislacions d´aparences, interessos econòmics insaciables i autoritats d´opereta, servils o còmplices en no posar-los-hi fre.

Just havia faltat un any abans, pel Nadal de 1994, a una edat que avui diríem jove, quan, sent dipositari de la memòria urbana d´un període crucial, encara tenia moltes coses a dir, motius per a indignar-se i lluites per les que batallar. Des de 1991 la ciutat de València havia passat a mans conservadores mentre la deriva socialista post-92 (Jocs Olímpics, a Barcelona, i Expo, a Sevilla) vestia d´il·lustració tècnica i bàlsam econòmic la gestació de perillosos experiments, com la famosa LRAU, que, (di)gestionada més avant pels seus inicials detractors, seria clau en la davallada professional, política i social d´un urbanisme injust i depredador, causa, a més a més, de l´agudització a la valenciana dels efectes de la crisi financera que ara patim. En aquells moments no s´albirava amb claredat suficient aquest futur, però molts el pressentíem, entre altres coses, pel desvergonyiment en què es presentaven les corrents neoliberals («España, ¿problemas de suelo con 500.000 km2 de "solar"?», deia el president dels promotors) i també pels efectes col·laterals de la seua progressiva implantació com, per exemple, podia ser-ho el propi arraconament professional de Just i els impediments a un magisteri que, de totes maneres, ell trobava la manera d´exercir.

Tenia coses a dir i les deia, com, per exemple, la importància de les reivindicacions locals en la generació del debat, la consciència i la implicació ciutadana davant les imposicions de la globalització; el seu interés, fins l´últim alè de vida, per la gènesi de moviments urbans enquadrats en aquesta visió. Com referia en aquell article, entre les últimes lletres sobre València hi havien les primeres denúncies contra les tres tristes torres que volien edificar-se a tocar del Botànic. La seua resposta va ser l´emocionada lluïssor als ulls i un gest d´assentiment. Però la seua força va aplegar més enllà. No és casualitat que, poc després de faltar, entre els passadissos del Palau Pineda on se li retia l´homenatge «Presència de Just» és van tramar les primeres passes que portarien a constituir la coordinadora Salvem el Botànic, Recuperem Ciutat, presentada públicament el 24 de març de 1995.

Naixia una nova empenta ciutadana, entestada en regalar a aquesta maltractada ciutat la recuperació de l´entorn del Jardí Botànic, alliberant-lo de les edificacions que l´amenaçaven. Un objectiu engrescador, capaç de despertar una gran resposta ciutadana fins el punt de descol·locar al poder d´autoritats i promotors que abans d´acabar l´any donaren signes de rectificació prometent una rebaixa d´altures. Per això, a més de brindar-li un poc d´aire i sol als voltants del Botànic —aire i sol, seus i nostres, de la ciutadania— que semblaven ja a l´abast, concloïa amb un desig: «Qui sap si l´any que ve podrem brindar també la terra i el seu destí: no renunciem a aconseguir-ho».

Doncs bé, amb un cert desfasament temporal, allò que desitjàvem per al 1996 a la fi s´ha aconseguit. Prou més tard, però s´ha aconseguit. El 27 d´abril de 2011 l´alcaldessa ho va anunciar: res s´edificarà als antics jardins del col·legi de jesuïtes, res trencarà l´harmonia del Botànic i res alterarà la silueta paisatgística de la ciutat històrica que quedarà assegurada mitjançant l´ampliació del jardí. Es tracta d´una decisió políticament irreversible tot i que, vuit mesos després, encara no s´haja articulat legalment ni materialitzat físicament. És el fruit de la raó i la persistència sostingudes durant més de setze anys, unes qualitats necessàries però no sempre suficients, com la lluita del Cabanyal, per exemple, ho sap ben bé. Em cal ara renovar aquell brindis, en memòria seua, en memòria de tota l´anònima ciutadania que ho ha fet possible, encarnada en el seu esperit i en el compromís de persones ben concretes, com Cristina Piris i Miquel Guillem, que, abans de caure abatudes per la mateixa malaltia, van dedicar una bona dosi del seu temps, intel·ligència i creativitat, per a que ara ens felicitem d´haver-ho aconseguit. Ara sí, per fi.