Carles Recio, en un article publicat el 23 de desembre passat en aquestes pàgines del Levante-EMV, es lamentava de que el senyor Mariano Rajoy no cridara a cap polític del PP valencià per a formar part del seu Govern espanyol. És a dir que, segons Recio, «los valencianos parecemos condenados a ser segundones, y sorprende nuestra capacidad para aceptarlo». En altre article, publicat després –el dia 31 de desembre- i en aquestes pàgines, deia açò: «Mariano Rajoy ocupa la presidencia gracias a València. Si los votantes valencianos no le apoyaran, carecería de mayoría absoluta. El agradecimiento de Mariano Rajoy es nulo. El cariño que reclamaba la alcaldesa Rita Barberà se tornó indiferencia. El argumento oficial de la selección rajoyreña es haber sido nombrados los mejores, los más cualificados, los verdaderamente capacitados por formación e inteligencia. En consecuencia debemos entender que Valencia es el país de los imbéciles. Y lo peor es que este insulto mudo lanzado desde Madrid no encuentra respuesta aquí». ¡Home Carles Recio, tampoc es això!. No és per a dir que som el «país dels imbècils». Alguna altra cosa podrem ser, ¡i pitjor!... ¿però imbècils? Vejam. Sal.lus Herrero, referint-se a aquestes consideracions, i en aquestes pàgines, deia que «Carles Recio trau un residu de valencianisme amagat i denúncia la subordinació valenciana en el nou govern de Rajoy, el cunerisme de García Margallo, la marginalitat i el segonisme de Rita Barberà i Gonzalez Pons, l´antivalencianisme de Toni Cantó i el meninfotisme general valencià, des de la indiferència més absoluta pel nom, la unitat i l´ús de la llengua, la cultura i els interessos del nostre país, d´aquells que posen per davant de tot els interessos de la seua nació espanyola i «el para ofrendar», relegant València a la plena subordinació amb el crit cínic i poc il.lustrat de «Todo por Valencia pero sin Valencia (y contra el PV)». Bé, es el que Paco Muñoz ens diu en aquella cançó: «¿Qué vos passa valencians?, el nostre país vol viure sense perdre la identitat». Passa, però, que la memòria col.lectiva del nostre poble és escasa. Aquest any de 2012 que ara comença, al diari digital l´Informatiu.com, Vicent Baydal, en un article titulat «110 anys de nacionalisme valencià», ens recorda el discurs pronunciat pel metge d´Alaquàs, Faustí Barberà, a la seu de Lo Rat Penat, l´any 1902, baix el títol «De regionalisme i valentinicultura», en el que s´ha considerat la data de naixement del valencianisme contemporani, «assentant les bases polítiques del nacionalisme valencià que es desenvolupa amb força fins a la tabula rasa practicada pel franquisme a partir de 1939». També, Vicent Baydal, ens recorda que en aquest 2012 fa el cinquantenari de «Nosaltres els valencians», de Joan Fuster, que dóna peu al nou nacionalisme valencià del qual, ens diu Baydal, beu la gran majoria del valencianisme progresista actual.En el discurs pronunciat a la seu de Lo Rat Penat, Faustí Barberà deia que «El patriotisme valencià sentit naturalment necessita cures molt especials per a poder surar, estendre sa acció i potser triomfar pel temps de son poderós enemic, la corrent anorreadora d´uniformisme que, disfressada de espanyolisme, abaixa des de Madrid». I demanava lluitar contra l´abandonament de la nostra llengua. «Els valencians no solament tenen el dret a la seua llengua, sinó el deure d´usar-la». I denunciava el carácter marcadament antivalencianista de les escoles, «on se sol castigar als xics l´us de la nostra llengua» i «on primer comencen els xics a sentir parlar mal i amb menyspreu de la llengua del país». Açò ho diu Barberà el 1902. En 1939, acabada la guerra, ma mare em va portar intern al col.legi dels jesuites de València. Jo tenía 11 anys i començava el batxillerat. I amb els interns que venien de comarques, parlavem el valencià amb tota naturalitat. Els estudiatns del cap i casal, venien de migpensionistes, i com deia Barberà en 1902, en 1.939, també els xics de la capital que venien al col.legi dels jesuites, «sentien parlar mal i amb menyspreu de la llengua del país», que parlavem els de comarques. Es burlaven de nosaltres i ens dien «llauros», pensant que tots seriem fills de families de llauradors. Naturalment jo no vaig poder aguantar allò i al acabar el tercer curs, vaig deixar el col.legi i continuí el baxillerat a l´Institut Politècnic de Sueca, el meu poble. Allí vaig començar el quart curs, quan el meu paisà i amic Joan Fuster deixava l´Institut per pasar a l´Universitat de València a estudiar la llicenciatura de Dret. L´espai no dona per a més. En propers articles seguirem tractant de donar resposta a la pregunta de Paco Muñoz, «Qué vos passa, valencians?».
