Quan va acabar la Guerra Civil, en els anys de la posguerra, els joves valencianistes tractavem de prendre contacte amb els valencianistes de l´avantguerra. Un día visitant al pare Bertrán en el col·legi dels jesuites de València, català i poeta en la nostra llengua, em va dir que li agradaría conèixer Fuster. Així que una vesprada ens acostarem tots dos al col·legi. Va ser en aquella conversa que el pare Bertrán ens parlà d´Adlert i Casp i de la conveniència de conèixer-los. I així va ser. El pare Bertrán s´encarregà de concertar l´entrevista. Aquests encontres amb el tándem Adlert-Casp, significava el trobament, l´enllaç entre els valencianistes que ens haviem anat formant en aquell «focus primerenc» de Sueca i la Ribera Baixa. El contacte nostre, de Fuster i meu, amb Adlert i Casp va produir, ben aviat, «fruits literaris», Als pocs mesos, Fuster veuría publicat el seu primer llibret de versos titulat Sobre narcís, i més tard, eixiría el meu Ara que sóc ací, editats per Torre, l´editorial d´Adlert i Casp. Prompte la col·lecció L´Espiga, de l´editorial Torre, començà a publicar els seus volums. L´anunci d´aquesta col·lecció, publicat al butlletí de l´Obra del Diccionari de mosén Alcover, deia açó: «Col·lecció L´Espiga de obras valencianas. Biblioteca de suma selección, pulcritud y economía. Imprescindible para el buen conocimiento de la Literatura Catalana contemporànea». No es tractava, per tant i solament, que acceptaven la unitat de la llengua sinó que anaven més enllà: les obres que en aquella col·lecció publicavem els autors valencians pertanyien, segons Adlert i Casp, «a la ´Literatura Catalana´ contemporània». El fet és que Adlert i Casp, amb la seua Editorial Torre, van portar a terme una gran tasca en favor de la nostra cultura, llengua i literatura. I això hi ha que reconèixer i aplaudir-ho.

Passa, però, que en arribar els anys de la transició democrática, Adlert i Casp perden l´esme i adopten una aberrant actitud en que es confabulen amb els pitjors enemics del valencianisme per a deteriorar-lo amb extravagants i malicioses idees sobre la llengua del País. En un panflet titulat En defensa de la llengua valenciana, escrit en 1.977, Adlert ens diu el següent: «La catalanisació que s´havia iniciat abans de la guerra, principalment per Carles Salvador i les normes de Castelló, inclús arribà al sempre arcaíste Rat Penat que substituí sa tradicional arcaisació per la catalanisació que li dugué Carles Salvador, qui publicà una gramática catalanisant que serví de text en els cursos de Lo Rat Penat». Recordem les dates: els cursos de Carles Salvador a Lo Rat Penat comencen al 1949-50 i la seua gramàtica es publica el 1951. L´anunci de la col·lecció L´Espiga en que Adlert ens inclou, als autors valencians, en la Literatura Catalana és 1952. ¿Quí, aleshores, ens estava «catalanisant», com diu Adlert en aqueix idioma que s´inventà a finals dels anys 70 per demostrar que el valencià no era català? I què feia Xavier Casp, aleshores, en aquells anys? Feia el següent: l´any 1950 es presentava als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l´exili, celebrats a Perpinyà, i obté la Flor Natural; l´any següent, el 1951, torna a presentar-s´hi — els jocs es celebren, ara, a Nova York— i és premiat amb l´Englantina d´Or; i encara repeteix el 1952 i es presenta de nou als Jocs, que aquest any es celebren a Tolosa del Llenguadoc, i obté el premi Consepció Rabell.

I bé, els valencians tenim que la nostra llengua, el valencià, és comuna amb la llengua de Catalunya, la de les Mallorques, la d´Andorra, la de la Provenza francesa i la de l´Alguer. Això és el que al llarg de la Renaixença, la segona República, i el franquisme, s´ha vingut acceptant per part dels nostres especialistes i coneixedors de la qüestió i sense cap oposició ferma: la llengua és comuna. Ès en el moment de la Transició quan ixen veus que no están conforme. Per què? Ja ho hem vist en aquests dos valencians, Adlert i Casp, amics nostres, valencianistes com nosaltres, com han canviat. A Adlert no el preocupava la «catalanisació», que deia ell. ¿Com havia de preocupar-lo si ell era el primer catalanista? A Adlert el preocupava Carles Salvador fent la seua tasca a Lo Rat Penat, impartint els cursos de llengua amb gramàtica propia, el que fa que Adlert s´afanye a publicar la de Sanchis Guarner, per tal de desqualificar la de Salvador com l´obra d´un amateur. A Adlert el preocupava que Fuster abandone el grup Torre per no estar sotmés a la tutela adlertiana; el preocupava haver-se quedat despenjat de l´Obra del Dicionari de mosén Alcover… En definitiva, el que li preocupava no era tant la catalanisació — ¡si ell era el primer catalanista!— com el fet de no ser ell el director del cotarro valencià. No li pegueu volta. Aquest canvi tan absurd, després d´haver portat a terme una gran tasca en favor de la cultura i la llengua del poble valencià, va atiar la Batalla de València. Van ser ells els primers culpables. Desgraciada i incomprensiblement.