EN DIRECTO

´Un armari ple d´ombra´ d´Antonio Gamoneda

 05:30  

Sal·lus Herrero

Al llibre "Un armari ple d'ombra" d'Antonio Gamoneda hi ha una recuperació lúcida i extraordinària de la seua infantesa durant la guerra i la immediata postguerra, un dels temps més foscos i lúgubres de la història d'Espanya; és una història de mort, d'afusellats a les parets del cementeri, de processons, de camions que carreguen morts, de rius que porten la mort, posem per cas, el Bernesga, un temps de dol, de tàpies dels patis del penal, de viudes vestides de negre, de mercats amb dones amb un rosegó de pà tallant amb navalles un trós de cansalada, de farcells al coll i d'hèrnies, de fam, un temps de silencis i de presons, un temps d'humiliacions i pobresa... Després de la mort de la mare, Amelia, (com li deien a la que fou també meua), A. Gamoneda obre la porta d'un armari i troba la presència real i l'olor de sa mare rere l'ombra fosca, observa el contingut de la seua vida i de les vides que l'envolten que roman sense que ho sàpia ningú més que ella, amb el seu ´ajut´ ell ens descriu la seua genealogia, les històries familiars, la del seu pare, periodista i poeta, que mor un any després de nàixer el seu fill i, ben aviat, la mare va decidir transladar-se d'Oviedo a Lleó per deixar enrere el passat.

Allà van viure aquest període, amb la precarietat extrema d'una família sense recursos: les humiliacions que imposava la pobresa, les seues iniciacions sexuals, el seu pas per l'escola dels frares agustins (gens innocents d'abusos i perversions), i la cruenta repressió durant la guerra i la postguerra... Entremig ens narra l'operació de les amígdales i les vegetacions embolicat impotent amb les tortures sense anestèsia i els llençols ensangonats, la promesa d'un gelat que no sap si va prendre, l'aprenentatge de la lectura, el descobriment dels signes, dels fonemes, de les paraules i de les línies, del món de la lectura i de l'escriptura, un món nou que s'obri ple de 'sentit' i de 'significat' (ens remarca que no és el mateix), les associacions lingüistiques difícilment versemblants extravien sovint el significat, però, alhora, eren portades a l'ordre de la música, del rés de la preglària i del sentit com un plaer desconegut; ens compta els lligams ben reals amb el seu pare mort a través dels poemes que li parlen i li fan "sentir" el món amb una sensibilitat molt acurada, nota que el llenguatge té una força fabulosa i observa les múltiples possibilitats i les distintes espècies d'expressar la realitat en l'ús i el maneig del llenguatge; esmenta a T.S. Eliot "Funció de la poesia i funció de la crítica" per a dir-nos que "poesia és aprensió sensible i directa dels pensaments i anota que "aprensió sensible" no és, per descomptat, equivalent a raonament o reflexió, i afirma que la poesia naix d'un saber desconegut, de l'"entender no entendido", seguint la tradició espanyola de Juan de Yepes.

Al llibre de Gamoneda és produeix la revisitació del seu món a través dels ulls de la infantesa, un món que se'n fuig i s'intenta recobrar, reconstruir mentalment el context polític que li tocà i retenir quan han passat molts anys (més de quaranta), i no és possible la innocència i no es vol que l'oblit ho soterre tot amb la pols de l'ombra de la desmemòria que tot ho esborra i ho colga, inclús per qui doblen les campanes i les campanades a mort ensordides pels elogis als residus del feixisme; rescata, fins i tot, l'escrit amb un punxó al ciment d'un dels paravents de les trinxeres obertes a la collada d'Aralla, a la línia de combat entre Lleó i Astúries: "Trinchera del capitán Lozano": "apunta bien miliciano y defiende la República- avajo el fascio"; és també un llibre on explicita algunes claus del seu descobriment de la poesia que l'habita enmig de la mort i la desolació de la guerra, i en algun paràgraf m'han semblat llegir versos de l'Estellés quan describia els cossos morts carregats als camions a Burjassot, els afusellats als murs del cementeri de Paterna, els morts que s'esgolaven avall, entre l'aigua i les canyes, per la sèquia de Montcada, l'ofici a la memòria permanent en record de la mort de Joan B. Pesset Aleixandre...

Un dels paràgraf que més m'han "impactat" d'aquest llibre de remembrances és quan Gamoneda narra la sublevació de l'exèrcit "nacional" de Franco contra la II República, que a Lleó no es va manifestar fins al 21 de juliol de 1936 a causa de la calculada "argúcia" del general Bosch, concertada amb els general Aranda, que regia a Astúries; l'un i l'altre van coordinar la trampa estratègica; van fingir durant tres dies, "fidelitat" a la República. Uns tres mil miners que venien d'Astúries van entrar a Lleó, on, es pensaven que rebrien armes a l'aquarterament militar. Amb aquest esquer havien estat trets d'Astúries per Aranda que, una vegada els va tenir lluny, es va afanyar a ocupar Oviedo. El que van aconseguir de Bosch, que els va fer fora de Lleó, van ser quatre metralladores i tres-cents fusells, tot defectuós i fora d'ús; els miners havien planejat que una part anirien a protegir Valladolid i l'altra part havia d'arribar al Guadarrama, sobre la base que l'exèrcit, a Lleó i a Oviedo, continuava obedient a la República. Es van aturar a Benavente, des d'on coneixedors ja de la falsedat, van tornar a Astúries passant, sembla, per Astorga i salvant alguns dels ports d'accés; he posat entre cometes lo d'impactar perquè dels militars (i dels polítics militaristes) no em sorprén res en el seu afany per vendre armes, matar o guerrejar, sobretot quan es tenen les armes, els despatxos de les capitanies generals i la força bruta és molt fàcil projectar paranys i enganyar els miners sense armes i sedents de defensar una República assaltada per militars fascinerosos i traidors que només pensaven en defendre els privilegis de la burgesia, el clero i els terratinents; ara, a l'inici del 2012, quan un nou ministre de la "guerra", -tot i que li diguen "defensa"-, acaba de ser nomenat, cal remarcar que és un dels majors "experts" en el tràfic d'armes de l'estat i de les empreses privades per exportar a la resta del món, l'estil de vida occidental, "la pau i l'ajuda humanitària" mitjançant les bombes de raïm, els míssils i la tecnologia més mortífera; segurament "ens" farà guanyar molts diners i així es podrà "superar" la crisi econòmica, diuen alguns en la intimitat d'allò que no es diu mai en públic.

Un altre paràgraf interessant als inicis de l'anomenat "alzamiento nacional" és la transformació del filocomunista Leopoldo Panero, fascinat per César Vallejo, a qui va tenir un temps aïllat a la seua casa d'Astorga, en Leopoldo es passejava per Madrid amb una falç i un martell a la solapa; de plata, això sí, ens adverteix Gamoneda; la seua mare el va salvar de la que hauria estat una sentència normal més, ràpida com va ser a recòrrer a una enredada amistat amb "doña Carmen", la dona del colpista Francisco Franco. En Leopoldo va eixir de la presó immediatament, convertit en un feixista preclar, molt aviat poeta oficial del Règim, amb càrrecs (en Cultura Hispànica, en les Biennals Hispanoamericanes d'Art, curiosament també en el Reader's Digest...), l'aspecte més senzill del qual era el cotxe Mercedes i el conductor uniformat.

Ens repassa els oficis de la seua època d'infant, alguns ja perduts, tot i que encara els veiérem en la nostra més recent: el pelleter, que anava amb un cordam trenat a l'espatlla i portava les pells travessades per un filferro damunt de l'esquena protegida per una loneta, i canviava la pell de conill per una llauna de bètum Nugget, un didal metàl·lic o una caixeta de mistos; el meler de l'Alcarria (semblant a l'arroper de les nostres comarques valencianes); el forner que repartia la fogassa de llevat, quan ningú no sabia encara què era el pa; l'esmolador amb el xiulet elemental de la seua harmònica, amb bici o moto, quan s'oferien les tisores i els ganivets que s'accionaven sobre una mola de pedra que treia una font de guspires; la troupe dels hongaresos amb trompeta i un ós que saludava posant-se sobre dues potes, movent els bracets amb desgana i girant un parell de cops el cap; anota que la Legió Còndor de Hitler tenia la base a a l´aeròdrom militar de La Virgen del Camino, a sis quilòmetres del Crucero i com desfilaven pels carrers de Lleó militarment i el tracte que rebien els infants dels nazis o dels moros que s´emborratxaven amb facilitat; ens indica la Puerta Castillo, que va ser presó a partir de 1936, ones feien les "execusions especials", el garrot vil, amb més de set-cents presos polítics, tot i que el penal major era el de San Marcos, on hi havien execusions "irregulars", s´hi torturava i s´hi matava sense cap judici pel mig; els hiverns durs a Lleó i els presos i preses havien d´estar-se als patis des de les set del matí fins a les set de la vesprada… D´aquell temps recorda la violència amb que sa mare fregava la roba contra la post de fusta de rentar…

Tota aquesta violència brutal és la que defensava Fraga disposat, durant la "transició" a tornar a agafar el fussell per impedir que Euskadi i Catalunya tingueren un Estatut, no volia que Euskal Herria tingués ekurriña, ni Catalunya i el País Valencià senyera, ni que es relacionaren o federaren o confederaren (i ho aconseguí), ni volia que els que no són de matriu castellana tingueren dret a la seua pròpia llengua… és cert que, -el feixista que era-, quan fou president del Consello de Galicía es va asuavir una mica, va respectar un poquet, va defensar i promoure un gallec castellanitzat, quan ja havia segat el gallego-portugués (la variant reintegracionista, dictatorialment des de Madrid), ací al País Valencià, molts dels seus partidaris i hereus encara estan en l´esperit del Fraga anterior a quan fou president de Galícia; que Gamoneda m´excuse l´excursus final, perquè en totes les atrocitats patides a la infantesa (i més avant) no ha tastat la fúria exterminadora de la seua pròpia llengua, que no et deixen parlar ni escriure, ni aprendre-la a l'escola ni a la universitat; això, només ho tastem nosaltres els valencians durant la dictadura i durant la "democràcia"; i encara t´ho trobes a tot arreu; no són residus del passat, són monolits enormes que ens impedeixen viure en valencià dignament, com si no estiguerem en cap democràcia, com si la força del passat encara ens atellanara, ens suprimira o ens considerara colonia a extingir.


  HEMEROTECA
Esperando Contenido Widget ...
  LA SELECCIÓN DE LOS LECTORES
 LO ÚLTIMO
 LO MÁS LEÍDO
 LO MÁS VOTADO
Levante-emv.com y Levante-EMV son un producto de Editorial Prensa Ibérica
Queda terminantemente prohibida la reproducción total o parcial de los contenidos ofrecidos a través de este medio, salvo autorización expresa de Levante-emv.com. Así mismo, queda prohibida toda reproducción a los efectos del artículo 32.1, párrafo segundo, Ley 23/2006 de la Propiedad intelectual.
 


  Aviso legal
  
  
Otros medios del grupo Editorial Prensa Ibérica
Diari de Girona  | Diario de Ibiza  | Diario de Mallorca | El Diari  | Empordà  | Faro de Vigo  | Información  | La Opinión A Coruña  |  La Opinión de Granada  |  La Opinión de Málaga  | La Opinión de Murcia  | La Opinión de Tenerife  | La Opinión de Zamora  | La Provincia  |  La Nueva España  | Mallorca Zeitung  | Regió 7  | Superdeporte  | The Adelaide Review  | 97.7 La Radio  | Blog Mis-Recetas  | Euroresidentes  | Lotería de Navidad | Oscars | Premios Goya