El somni d´un amic socialdemòcrata

Vicent Àlvarez

Amadeu Cuito, advocat economista, vell activista, ha publicat unes memòries que són el relat del seu somni: la de crear a Espanya durant el franquisme una opció socialdemòcrata de caràcter federal, diferenciada tant d´allò que aleshores era el PSOE, unes sigles poc arrelades a l´interior, de caràcter espanyolista, com del comunisme. Amadeu es va exiliar amb la família després de la derrota republicana, estudia i es forma a França, a la Sorbonne de Paris, acabats els estudis, aviat va trobar feina en una multinacional, cosa que li va permetre viatjar.
Sota la direcció de Josep Pallach i altres exiliats socialistes catalans, intentà crear a tot l´Estat una xarxa que connectés els emergents grups socialistes que proliferaven —ja que el PSOE de l´exili vegetava—, i que reflectira la realitat nacional plural de l´Estat. Amadeu era una persona molt hàbil, culta, d´un tracte molt agradable, i que va aconseguir arribar a alguns dirigents europeus i americans que van donar suport al projecte.
El llibre que comentem, titulat «Memòries d´un somni», dedica un espai al País Valencià. I parla d´algunes persones i noms claus d´aquell moment, com Vicent Ventura, situat entre Ridruejo, falangista que es passà a la democràcia amb honestat, i les propostes fusterianes, la qual cosa el va aproximar a qui després seria el Partit Socialista Valencià (PSV). De Fuster, entre altres consideracions, sosté que els seus plantejaments «enardien» i que «en un panorama tan fosc com el que pintava li fes pensar que, malgrat tot, el país tenia remei, i que el seu llibre fos una crida a l´acció, era a la vegada sorprenent i engrescador».
Conta l´autor les seus visites al País Valencia, pels anys 62 a 66, on contactà amb nosaltres, el grup originari del PSV, aleshores l'Acció Socialista Valenciana, citant-nos a les dues persones que teníem la responsabilitat de dirigir el grup, Eliseu Climent, a qui qualifica de «conspirador i entremaliat», radical defensor dels PPCC, i i jo mateix, qualificant-me de «xicot angelical procedent del cristianisme social però, també, d´un valencianisme catalanitzant». No manca l´obligat esment a Raimon dient que «tronava al cel».

Temes de confrontació
De les moltes altres coses que he llegit a les memòries, jo remarcaria algunes que avui en dia encara són temes de confrontació. Cuito sosté: que volia fer política, i que es va dedicar amb passió, però sempre sense viure d'ella; que el socialisme clàssic espanyol sempre es resistiria a admetre un socialisme català, amb identitat pròpia, i que el debat sobre les relacions amb els comunistes va estar una constant font de trencaments i visionis diferents de la tàctica a seguir. Finalment, que la socialdemocràcia tenia que ser federalista pel que fa a continguts i estructura.
Jo vaig col·laborar en el projecte, vaig creure, juntament amb Amadeu Cuito i altra gent, que calia fer-lo viable, tant al País Valencià, com en altres territoris. Els problemes de fons d´aleshores (alguns encara són ben actuals) no ho feren possible.
Tot plegat explica el final del PSV i del projecte. És una lectura, doncs, més que recomanable, malgrat algunes opinions que jo no compartiria. I, sobretot, un testimoni pels historiadors.