Què tenen en comú Francisco Camps i Francesco Schettino, a part del nom? Dues coses. Una evident: tots dos han fet bona la frase «quan el vaixell s´enfonsa les rates l´abandonen». I una oculta: cap dels dos ha dit la vertadera raó per la qual han abandonat el comandament en moments crítics. Sabem la versió oficial de l´expresident, però és una versió setmesona, açò és, incompleta; puix, si el procés judicial fos l´única raó, l´hauria evitat pagant la multa com preveia o no s´hauria presentat a les eleccions. La meua hipòtesi, fal·lible com qualsevol altra, és que considera la presidència de la Generalitat com els seus antecessors Lerma i Zaplana: un càrrec més de la carrera política; i, davant l´esperada victòria de Rajoy, l´home tenia les seues aspiracions. No contava, però, amb el cordó sanitari establert per Rajoy al voltant de València pels casos de corrupció, equivalent en la pràctica a la famosa frase del guardacostes al capità del Costa Concordia: «Puge a bord, cony!». És a dir (en versió apta per a tots els públics): queda´t a València i gestiona el desastre que hi has causat.
Pagar la multa per evitar el judici era una eventualitat que Rajoy considera vàlida per governar la colònia valenciana, que tot ho tolera com ha demostrat abastament, però no per exercir cap càrrec a la metròpoli. Així que, davant la disjuntiva de pilotar un País Valencià a la deriva (amb el cobrador del frac tocant a les portes i, des del 20N, amb el victimisme esdevingut xec sense fons), o passar la vergonya d´un procés confiant que el jurat toque la flauta de la innocència com el quadrúpede de la faula, Camps se l´ha jugat shakespearianament i s´ha dit: ser o no ser declarat innocent, eixa és la qüestió. Si se´n surt, eixirà de la tomba com Michael Jackson i anotarà noves fites de navegació política al seu quadern de bitàcola. I si no se´n surt, «que me quiten lo bailao» i els sopars glamurosos de capità de creuer; sempre tindrà el bot salvavides de les prebendes d´expresident.
