Francesc de Paula Burguera, el 9 de gener de 2012, en "Aquest dissortat País nostre", als cinquanta anys de la publicació del llibre de Joan Fuster "Nosaltres els valencians", el 1962, ens recorda, a partir d´un text de Vicent Baydal "110 anys de nacionalisme valencià" el discurs patriotisme de Faustí Barberà metge d´Alaquas, que pronuncià a Lo Rat Penat, el 1902, on digué "El valencià sentit naturalment necessita cures molt especials per a poder surar, estendre sa acció i potser triomfar pel temps de son poderós enemic, la corrent anorreadora d´uniformisme que, disfressada d´espanyolisme, abaixa des de Madrid». I demanava lluitar contra l´abandonament de la nostra llengua. «Els valencians no solament tenen el dret a la seua llengua, sinó el deure d´usar-la». I denunciava el carácter marcadament antivalencianista de les escoles, «on se sol castigar als xics l´us de la nostra llengua» i «on primer comencen els xics a sentir parlar mal i amb menyspreu de la llengua del país». Ara, no passa "exàctament" el mateix a l´escola, però, quasi, perquè des de la Generalitat és fomenta l´abandonament de la llengua; des de la més alta institució "valenciana" que hauria d´impulsar el valencià-català a l´escola i estendre el seu ús social a tots els àmbits, es fa tot el que es pot i més per retallar-lo, per sectaritzar-lo, per arraconar-lo, per guetitzar-lo perquè semble un dialecte aïllat sense connexió amb la llengua catalana sencera, s´excita el xovinisme i la xenofòbia, la ignorància, la indiferència, l´abandó, la desvalorització,el menyspreu, la fragmentació i el lingüicidi, en no impulsar la demanda de les línies en valencià, en no augmentar el nombre d´alumnat que tinga competència lingüística plena en les dues llengües oficials (com és de llei garantir-ho), en instar els mestres a no fer servir textos d´escriptores o escriptors d´altres parts del domini lingüístic catalanoparlant, en no explicar quasi l´origen i la formació de la llengua i els distints diasistemes de la llengua completa perquè això és "conflictiu" i és "política" i, en canvi, atacar la unitat de la llengua, fer secessionisme, defensar la ignorància absoluta i descurar el seu ús perquè decresca el nombre de valencianoparlants i s´extinguisca el català de València no és ´política´ sinó "música celestial" del sumsuncorda del totalitarisme exterminador, amb subvencions al secessonisres i retalladors lingüístics per entrebancar la coordinació necessària entre el rosellonés, el balear, el català i el valencià (diversitats d´una mateixa llengua), com es veu al Diccionari de Moll i Alcover, al de Coromines, inclús al més estrictament valencià de Francesc Ferrer Pastor i d'altres.
Les repliques de Lluís Fornés insistint amb que el valencià és més occità (que català) ens indiquen que en compte de tenir com a referència l´espai lingüístic de més "èxit" del Príncipat, tria l´espai quasi finiquitat del de Llengua d´Oc, on la llengua és residu arqueològic a estingir, i que molt prompte será, segurament el destí de l´espai valencià al pas que anem… sense tenir en compte, -de Pedreguer d'on és Fornés-, que el valencià està influït, a més per Montpeller, -on nasqué el rei Jaume I-, per les Illes Balears, puix part de la Marina fou repoblada pels hábitants de les illes (Tàrbena, Pedreguer, Xàbia, Dènia...); i la replica de Carles Recio, on mostra la seua particular obsessió 'antifabrista' per legitimar la deserció lingüística i les excuses que prefereixen dur la llengua al "comú" que reconèixer la nostra comunitat lingüística compartida en el sub grup romànic de parla catalana (o valenciana), des de Montpeller fins a Guardamar (i el Cartxe), des de Fraga a Maó, els agrade o no els agrade el pobre enginyer i filòleg Fabra, sempre es pot optar per Joan Coromines més ommiabarcador i ample, però no hi ha cap excusa que valga; les manies i les obsessions no les guareixen els metges, al segle XXII quan s´haja extingit completament la llengua valenciana, seguirem discutint si el valencià era més català que occità mentres anem de cap a l´excusat o al comú; a Burguera, però, no li cal que ningú li dóne "la benvinguda" a cap club, com si se n´haguera anat a l´estranger, ell sempre ha estat en el nostre club del valencianisme polític i lingüístic de base, dels que treballen i usen la llengua dia a dia… Els que van i vénen depenent de les seues dèries són altres, sobretot els que parlen de Faustí Barberà, (com el gran tòtem), i silencien Benvingut Oliver, Constantí Llompart, Teodor Llorente, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, etc. perquè mostren només el que els interessa per "legitimar" el seu ADN anticatalanista (important fàbrica d'odi,d'autoodi i rancúnia), com analitza Vicent Flor al "Per a ofrenar noves glòries a Espanya".
Més avant F. Burguera en aquest article ens remembra la seua infantesa: "En 1939, acabada la guerra, ma mare em va portar intern al col.legi dels jesuites de València. Jo tenía 11 anys i començava el batxillerat. I amb els interns que venien de comarques, parlavem el valencià amb tota naturalitat. Els estudiants del cap i casal, venien de migpensionistes, i com deia Barberà en 1902, també els xics de la capital que venien al col.legi dels jesuites, «sentien parlar mal i amb menyspreu de la llengua del país», que parlavem els de comarques. Es burlaven de nosaltres i ens dien «llauros», pensant que tots seriem fills de families de llauradors. Naturalment jo no vaig poder aguantar allò i al acabar el tercer curs, vaig deixar el col.legi i continuí el baxillerat a l´Institut Politècnic de Sueca, el meu poble. Allí vaig començar el quart curs, quan el meu paisà i amic Joan Fuster deixava l´Institut per passar a l´Universitat de València a estudiar la llicenciatura de Dret (…). En propers articles seguirem tractant de donar resposta a la pregunta de Paco Muñoz, «Qué vos passa, valencians?». Els esperem amb candeletes i pense que hauria de contar-nos més coses sobre la seua infantesa com fa Antonio Gamoneda al llibre "Un armari ple d´ombra", tot i que, a pesar de tantes calamitats, pobresa, desgràcies i misèries que ens conta de la guerra i de la postguerra, enlloc ens diu que l´esbatusaren i li pegaren a l´escola per parlar la seua pròpia llengua ´lleonesa´, ni que li digueren "castellà de merda" per dir que el lleonés i el castellà són la mateixa llengua… com ens passà a nosaltres a la postguerra i molt després desgràciadament; adés i ara ens passa, tot i que és quasi "inimaginable" que a algú li prohibisquen parlar, aprendre i escriure en la seua pròpia llengua a l´escola, tal com li passà a Burguera, com ens passà a tots nosaltres des dels anys quaranta fins al setanta i vuitanta, i com encara continua passant al nostre dissortat País; com si l´intent de suïcidi lingüístic col·lectiu fos impulsat pels centres de poder més alts, quan estan obligats a protegir, defensar i promoure el valencià...(més, no ho fan i es boten la llei sistemàticament); i a les Corts espanyoles, tot i que siga "increïble" encara no deixen parlar en altra llengua que la castellana (a no ser que siga una frase curta o un poema breu), però no pots parlar si vols ser igual que un castellà o un extremeny, a pesar del que diga el president d´Extremadura, si eres basc, gallec, balear, valencià o català has de ser menys, no pots parlar en la teua pròpia llengua tot el parlament.
Realment, ara a València no passa del tot allò que passava quan Joan Fuster preguntava als cambrers, ¿vosté és del cap i casal de València, i com és això que parla en valencià? No obstant encara es fa quasi tot en castellà a aquesta ciutat que no sembla valenciana, i massa sovint viu d´esquenes als seus pobles valencianoparlants, com denunciava el filòleg Manuel Sanchis Guarner; hi ha gent que que no vol perdre la seua identitat valenciana, però d´altra gent indiferent o antivalenciana l´ha soterrada i no volen que els altres puguen viure en valencià perquè pensen que els valencians no tenen dret a ser ciutadans; fa poc vaig eixir a comprar pa de ca la meua companya al barri de Russafa, -molt prop de la plaça M. Sanchis Guarner (amb un accent en la "i" fora de lloc), però que, dissortadament, tot el món la coneix per la Plaça de la "Pantera Rosa" i el nom del nostre insigne filòleg desapareix i esdevé ignot-, i vaig vore una manifestació en contra dels Centres d´Internament,i en defensa dels immigrants, tots els cartells estaven escrits en castellà, tots els panflets que es repartien, quasi tots els eslogans i la lectura del manifest fou en la llengua més oficial de l´Estat (de la policia que vigilava la mani i del que redacten lleis d´estrangeria que vulneren els drets dels immigrants), tot es feia només i exclusivament en castellà, i això que els organitzadors eren "amics" anarquistes, solidaris, cristians, antifeixistes, etc. insensibles del tot al valencià-català; fa dos anys, donava classes de valencià al barri de la Malva-rosa a un grup d´immigrants (junt a Casimir Nalda), es produí una catàstrofe a Gibraltar i moriren ofegats una vintena d´immigrants que vénien amb pateres; des d´ONGs vinculades a immigrants m´enviaren una invitació (en valencià), per assistir al col·legi dels jesuites on es faria una cerimònia religiosa judeo-cristiana-mussulmana en memòria dels immigrants morts, em semblà adient com a forma de protesta simbòlica i aní, tot i que haguera preferit un ritual laïc; tot és féu en espanyol, res en valencià; quan terminà la cerimònia, aní on hi estava el senyor que havia dirigit el ritual i li vaig dir que em semblava malament que s´haguera exclós el valencià de la cerimònia intereligiosa –feia més de trenta anys que no anava a cap rite religiós- aquell jesuïta -que potser esperava que l´aplaudira, que lloara el rés o en tot cas que li ho demanara el suggeriment amb precs i agenollat-, no s´esperava la meua crítica dita a la manera de suggeriment ferm i em digué de sobte "así de ninguna manera, con exigencias nada de nada", i s´entaulà una certa discusió on em matisà que ell no era contrari al valencià-català, tot i que ho semblava, deia que havia participat en la redacció del Llibre Blanc sobre l´ús del valencià a l´Església, tot i que no es notava gens perquè els clergues i els jesuïtes en general han practicat un espanyolisme desacomplexat, militant, descarat i feroç com si la castellanització del nostre país fos la seua missió a la Terra, com denunciava fa poc, amb una diplomàcia vaticana excel·lent l´amic Josep Antoni Comes, des del Levante-EMV en la "Carta oberta a l´arquebisbe Osorio", que ja s´haurà torcat el cul amb ella, tot siga dit des de l´enorme respecte que em mereix el valencianisme i l´extrema bohomonia de Comes.
Dels pocs jesuites coneguts que han aconseguit treure´s de sobre aquest espanyolisme recorde el company Rafa Casanova, ja mort, que a pesar de vindre de l´alta burguesia valenciana (espanyolíssima), va aconseguir una valencianització excel·lent, tot i que li valguera una mica les ´burles´ de Ramiro Reig (nat a Xàtiva) per la seua tossudesa i voluntat de ferro de parlar en valencià de manera cultíssima i acuradíssima tal com bevia directament de la lectura dels clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge, tot i que parlara de trivialitats quotidianes amb analfabets o gent que no entenia de cultismes, procurava elevar el nivell lingüístic a graus magistrals i sublims fins al punt de fer-se quasi inintel·ligible per als vulgus, com es conta, simpàticament, al llibre de Xàvier Corrales "De la misa al tajo"; també el sindicalista Alberto Guerrero, a pesar de ser basc, s´ha acostat al sector de capellans del dissabte més sensibles al valencià (Saó, Cresol) i potser aquell que no recorde el seu nom i escrivia al llibres blancs sobre ús del valencià, però, jesuíticament (passeu-me el mot), el deixava de banda perquè s´exterminara i després com si fos el discutidor Nafta de "La muntanya mágica" de Thomàs Mann, volia justificar-se com si fos "perfectíssim", "immaculat" i el defensor "nomber one" del valencià, quan l´havia agafat "in fraganti" en una "contradictio in terminis"… que no volia admetre i amb turments i retorciments espirituals fora mida, intentava "culpabilitzar-me" per la ´vostra´ manera de demanar-ho, com si fos indigna, pel fet de sol·licitar-ho amb fermesa, amb dignitat i sense cap humiliació; els jesuïtes del temps de la infantesa de la postguerra de Burguera i els jesuïtes d´ara, (tret d´alguna estranya i honrosa excepció), -encara que puguen ser "progres", "solidaris" o d´"esquerres"-, sembla que combreguen en el rebuig al valencià-català a tots els àmbits; com Burguera llavors vaig decidir anar-me´n i no tornar perquè on hi ha tan poca sensibilitat pel valencià, tot i que fora la "millor" causa del món, no paga la pena estar-hi i ser cómplice de cap lingüicidi; no hauria de ser incompatible defensar els drets de les persones immigrants, fer manifests, reinvindicacions o pregàries i defensar el valencià, al contrari; si des de grups solidaris, plataformes, Ongs, escoles, comités, parròquies es fan classes de valencià als immigrants, però després els que poden parlar-los i fer les coses en valencià ho fan tot en castellà, aconseguim fer un pa com unes hòsties, ajudem a excloure´ls, a dificultar la seua integració social al noste País i perdre el temps; no diuen que cal fomentar les trobades ecumèniques i multiculturals i es lloa el respecte a la "diversitat"?
Perquè una cosa és el que prediquen i un altra la que fan (J.Puig), perquè mentrestant s´uniformitza lingüísticament en espanyol i es menysprea el plurilingüísme per excloure el valencià i perdre la identitat (valenciana) per una altra (l´espanyola de matriu castellana) que es considera "superior" per ser la que prediquen els jesuïtes, els dominics, els mandamassos, els superbanquers, els jerifaltes i els summos sacerdots; ai, com gairebé sempre! Com si encara estiguerem en la postguerra i forem infants veient, -amb ulls com a taronges plens de perplexitat-, com marginen i persegueixen el valencià-català (occità), sobretot aquells que s´autoproclamen els màxims defensors sota la capa del cel a acadèmies, directoris i consells intergal·làctics i siderals; voldrien que el valencià fos "arameu" perque així faig el que vull, no és meu?Doncs si el valencià és arameu, l´extermine a patades, fotent-li amb el peu, com allò de "la matí perquè era meua"...
