Boccaccio en el PSPV

Jesús Puig

Si el congrés del PSOE tingués orelles, la renovació hi hauria entrat per una i sortit per l´altra. Així que, si tot es reduïa a evitar l´autocrítica atribuint la derrota a la crisi econòmica i elegir líder entre dos hereus d´un passat que l´electorat vol oblidar, haver-se estalviat el congrés i haver convocat el personal a una sessió de cinefòrum; per escollir líder valia qualsevol mètode: triar el palet més llarg o jugar-s´ho a cara o creu: si surt cara, Rubalcaba, i si surt creu, Chacón. Zapaterisme resurrecte, tant sí com no. En tots dos casos. I encara gràcies que, posats a elegir entre dos ossos —de dinosaure o dinosaureta—, han triat el de més substància!
Però, sis plau, mantinguen-se en els seus seients i estiguen atents a la pantalla, que la pel·lícula continua. Si en Sevilla acaba una de suspens, en València comença una de terror. Si Rubalcaba emula l´últim emperador de Bizanci rebent un tro desprestigiat, Alarte encarna la presa fàcil després que el tauró opositor intern ha olorat sang en observar la seua debilitat al congrés sevillà. Vet ací el problema principal del PSPV: líders a granel, que és tant com no tindre´n cap. Un partit que pateix una crisi de cohesió i lideratge, on diferents caps de colla —alguns amb navalla inclosa— lluiten per fer-s´hi un espai: que si Romeu, que si Leire, que si Mata, que si Puig o vés a saber quin altre neolermista: adscripció política que és un oxímoron; puix, o s´és neo (prefix grec que indica novetat) o s´és lermista (patronímic polític amb olor a naftalina).
En fi, que en qüestió de líders, el PSPV és com el parxís: d´oca a oca, i tire perquè em toca. De Romero a Pla i de Pla a Alarte. I per a no variar, ara el lermisme vol substituir l´actual secretari general. Per dur el partit al poder o a Juràssic Park? Diran el que diran al manifest que preparen, però si al conciliàbul lermista s´hi posara un estetoscopi sentiríem en privat coses diferents de les que diran en públic. Vaja, un conte com per a Boccaccio, digne del Decameró.