Dues històries d´amor: ´Mircea´ i ´Maitreyl´

Sal·lus Herrero

No sé si en algun dels seus escrits ho consigna, però, potser a causa de la gran influència literaria de Herman Hesse, sobretot pels llibres "Sidharta" i "El llopestepari", a l´Europa dels anys vint del segle passat, Mircea Eliade, -després d´estudiar filosofia a Bucarest, Romania-, el 1928 viatjà a ampliar estudis de filosofia oriental i religió a Calcuta, la Índia; allà va iniciar-se en la pràctica del ioga, que posà per escrit en"Ioga" (i publicat el 1936) i va aprendresànscrit per aprofundir en els textos clàssics de l´hinduisme, sota el mestratge del pensador indi Surendranath Dasdupta, pare, en la vida real, de la Maitreyi que apareix a la novel·la"Maitreyi o la nit Bengalina",traduida del romanés al català per Joan Fontana; en aquesta novel·laautobiográfica,"Maitreyi", relata una història d´amor amb una adolescent india, de setze anys, filla del seu professor d´hinduisme que l´invità a viure a la seua pròpia casa, quan Mircea tenia 23 anys; ambdós, -ell i la filla del seu mestre-, col·laboraven en la biblioteca en la catalogació de llibres i sorgí una passió amorosa fantàstica, tortuosa i extraordinària que els marcarà de per vida (i, sens dubte, més enllà, com poden comprovar); escrita en romanés el 1933 -quan havia ja tornat a Europa-, després va ser agregat cultural de Romania, els anys 40, de primer a Londres i després a Lisboa; acabada la segona guerra mundial es va establir a França, perquè a causa de les seues idees falangistes i anticomunistes no podia tornar a Romania; a Paris va fer classes a l´École Practique des Hautes Études, mentre aterroritzat pensava que els soviètics d'Stalin envaïrien i s'apoderarien de tot Europa, després de la II Guerra Mundial; a Paris va estar fins al 1957, any en què va marxar als Estats Units a ensenyar història de les religions a la Universitat de Chicago.

A Paris, va escriure alguns dels seus llibres sobre xamanisme i religions comparades "El mite de l´eternretorn" que el féu famós, on, segons ell, la tesi més important és la necessitat de la "repetició", o siga, la recreació periòdica del món, on explica que la funció de la repetició (mitjançant el ritual) és existencial: és la voluntat de "continuar la vida", l´esperança de prolongar-la "ad infinitum", i el "Diari 1945-1969" (on conta bona part de la seus estada a Paris), anota, potser l´etern desig, d´apressar amb els mots l´instant que passa, l´ànsia de salvar moments que ens semblen significatius i retrata les seues relacions intel·lectuals amb Eugeni D´Ors, Teillard de Chardin, Henri Michaux, George Bataille, George Dumezil, Henri Corbin, Ionesco, Brancusi, Cioran, Papini, Jüng, Borges, Benedetto Croce, Jünger, etc i les seues lectures, entre les quals destaquen, Balzac, Hegel,"Ensayos"d´Unamuno (Lectura e interpretación del Quijote, Sobre la erudición y la crítica, "Contra esto y aquello", on solidaritzant-se amb Flaubert contra la estupidesa humana, Unamuno escriu:" La vulgaritat més moderna, la de moda, em molesta més que que l´antiga, la tradicional. El lloc comú del demà m´és més irritant que el d´ahir, perquè es dóna aires de novetat i d´originalitat. Per això, la ximpleria anarquista m´és més molesta que la ximpleria catòlica" (Ensayos, II, 974). I conclou Eliade, afegint,-simptomàticament-, als mots del salmantí vocacional: "¡Admirable!", com si la qüestió fos comparar ´tonteries´, tot i que el professor de ciència política, Carlos Taibo, ha publicat un llibre Libertari@s, sobre l´anarquisme, revaloritzant-lo a la llum dels problemes ecològics, econòmics i socials actuals.

"Maitreyi o la nit Bengalina", que en la dedicatòria posa en bengalí: "Tomar Ki mané acché, Maitreyi? Yadithaké, tahaléki Kshama karté paro? (Et recordes de mi, Maitreyi?/ I si te´n recordes, és que podràs mai perdonar-me?) es va traduir poc després a diverses llengües, però no a l´anglés, ja que s´havia compromés a no publicar-lo en aquesta llengua mentre ell o Maitreyi foren vius. Tot i així, ella va tenir notícia de l´aparició de la novel·la d´amor el 1974, quan ja era una dona casada amb fills i néts i, com a resposta, Maitreyi Devi va escriure un altre relat "Mircea. Una historia de amor", que en anglés, el 1976 va titolar "It does not die" (´Açò no mor´), escrita inicialment en bengalí i després traduïda, a més d´anglés, a l´alemany i al romanés, al francés, a l´italià, al castellà, etc. Maitreyi quan escriu la replica dóna una versió diferent de la seua relació afectiva a la que descriu Mircea; Amrita o Maitreyi va escriure la novel·la d´amor "Mircea"amb la intenció de posar les coses al seu lloc, sense adonar-se´n, que, mentre remembrava el passat, estava reanimant i nodrint la flama d´un amor tràgic i sublim, devastador i immortal: "un amor que no mor quan mor elcos"; escrit en resposta a les suposades fantasies de Mircea Eliade, el testimoni de Devi és la història commovedora d´un amor predestinat i impossible; ple de poesia i de profundes reflexions filosòfiques i còsmiques, "Mircea" és també un document enormement valuós per a comprendre la mentalitat i la cultura indies des del punt de vista d´una dona intel·ligent i valenta, avançada al seu temps, que fou amiga i deixebla del premi Nobel de literatura, Rabindranath Tagore (anava a visitar-lo a la seua comunitat de Santiniketan) i que dedicà tota la seua vida a la recerca de la veritat, vinculada a la "Ghandi Peace Foundation" i a organizacions feministes i de reforma social a la Índia, morí el 1990.

"Maitreyi o la nit bengalina"és la primera obra de Mircea Eliade que es tradueix a la nostra llengua i cultura catalana. Durant el temps de Mircea a la Índia va escriure "Diario íntimo de la Índia", on també s´anota algunes al·lusions a quan va conèixer a Maitreyi i començaren a treballar junts a la biblioteca de Bhowanipore, com també hi ha notes sobre aquest episodi amorós a"Las promesas del equinoccio".

Tot i que siga una replica d´amor, al meu parer, Maitreyi-Amrita posa a MirceaEliade al seu lloc en la resposta; és una de les escases experiències amoroses que és contada i contrastada per dos intel·lectuals del nivell de Eliade i Devi; Amrita el col·loca, a Mircea, en el lloc de l´erudició sobre qüestions de fantasia, dels rites, dels símbols i dels mites, però no en el de la saviesa; quan, al remat, el visita a la Universitat "The Verde Valley School", Sedona, Arizona, Amrita li retrau que ell ha fet -amb la seua novel·la- un mite etern d´ella, traient-la fora del temps i de l´espai, però, que ella és de carn i d´ossos i, en principi, ni es resigna ni accepta el paper de ser cap objecte mitològic passiu o d´admiració,més enllà de la realitat íntima i afectiva viscuda per ambdós on intentaven tocar-se el cos i l´ànima, i conèixer-se, però allò fou interromput bruscament i ell se n´anà d´ermità a viure en una cova de les muntanyes a l´Himalaia; al cap de varies dècades del romanç ella va a vore´l als Estats Units, per sorpresa, però, ell sembla que no vol quasi ni rebre-la, es gira d'esquenes sense mirar-la a la cara, en canvi, ella li exigeix explicacions i poder mirar-se al ulls amb netedat i transparència, tot i que reconeix i està segura d´haver viscut una existència fascinant, prodigiosa, inesborrable, "un amor" que va més enllà de la mort i que és per a tota l´eternitat. La novel·la de Devi és una històriad´amor d´una bellesa admirable, on deixa el seu testimoni literari del romanç de joventut en una narració autobiogràfica plena d´indignació, d´explicacions i de tendresa, on el xoc cultural, de gènere i existencial, els matisos del sofriment i del record, reaviven les brases de l´amor que hi havia sota les cendres i ressusciten l´amor per a sempre en fer-lo immortal; fins arribar a la Via Làctia.

No vull terminar aquest article sense explicitar que l´interés per aquest autor em fou encomanat pel professor Joan B. Llinares, en els cursos de doctorat de filosofia a la Universitat de València fa més d´una dècada; ans, haviallegit "El mite de l´eternretorn", quan, encara adolescent estudiava filosofia i teologia al seminari de Montcada, però, em va semblar massa pretenciós un Eliade que intentava allò de "copsar´ les estructures "essencials" de les religions; després, -en ser foragitat als vint anys del seminari-, mai se´m va ocòrrer tornar a llegir cap llibre d´aquell literat ´ideòleg´, una mica miòp amb ulleres de cul de got, que havia escrit una biografia del dictador feixista Salazar i em semblava que feia servir la religió, potser, per ocultar la seua ideologia política falangista de joventut; gràcies a les discusions intel·lectuals amb Llinares copsí l´Eliade literari, alguns dels seus diaris, el de la nit de sant Joan, el de Maitreyi i més recentment el de "Mircea", la història d´amor escrita per Devi, i concloc, -com en el cas, de Céline, de Borges o de Vargas Llosa-, que la trama i l´interés del seu recorregut intel·lectual va més enllà de la seua esbaixada ideologia. El professor Llinares ha extimulat la curiositat intel·lectual a València per Michel Foucault, per Nietzsche, per Dostoievski, per Eugeni d´Ors, per Thomas Mann, per Marvin Harris, etc.; junt a professors de filosofia, com Josep Lluís Blasco, ajudà des de finals dels anys setanta a "normalitzar" les classes d´antropologia i de filosofia en valencià-català, quan feia segles que el català de València havia sigut erradicat de l´escola, els Instituts i la Universitat; sense el seu magisteri, probablement, aquest article no hagués sigut possible; cal reconèixer-ho i agraïr-li-ho, diuen que és de 'ben nascuts', tot i que dubte sobre la veracitat de la dita perquè sóc un malparit de naixença, en tenir espatllat l'oït intern dret; i tanmateix, ho faig. I és que, com es deia a la fi de "Amb faldes i a lo foll", inclús en les millor històries d'amor: 'ningú és perfecte!'