Ara fa tot just un any que es produïa el major esclat social que hem viscut en aquest segle XXI. Des de llavors, el 15M ha esdevingut un referent fonamental per a refrescar l´ensopit panorama polític existent. Durant aquestos mesos, hi ha hagut temps per a valorar de manera positiva la seua importància en el context d´una societat marcada per polítiques bipartidistes gairebé clòniques. Unes polítiques que demostren de manera fefaent que representen les dues cares d´una mateixa moneda: la d´un sistema democràtic formal que, segons la qualificació atorgada per la majoria de la població, ha perdut més graons que l´economia espanyola davant la fatídica i hipòcrita prima de risc.

I ha estat en el darrer mig any quan hem viscut una veritable guerra no declarada per part del nou partit governant, en aplicació d´unes receptes neoliberals que estan dinamitant el fràgil i curt sistema públic, que es dissol com les glaceres polars per un efecte hivernacle imparable, que sembla irreversible. Les primeres retallades de Zapatero han estat superades en escreix per un PrePotent Rajoy que està disposat a desmantellar els serveis públics en un temps rècord, com si d´un concurs Guinness es tractara. Poca gent es podia imaginar que anàvem a patir en tan poc de temps una escalada tan esgarrifosa, virulenta i sense escrúpols com la que ens estan aplicant en els darrers divendres de terror ministerial. La pèrdua de drets socials i polítics ens retrau trenta anys enrere i ens deixa en una indefensió sense parangó en la història recent.

Si l´augment de l´edat de jubilació pactat amb nocturnitat i traïdoria pel darrer govern socialista amb els sindicats majoritaris CC.OO i UGT –els mateixos que ara s´estripen les samarretes roges–, ens va semblar a la majoria de la població un error i una important reculada, les retallades més recents del PP resulten una veritable asfixia per a les classes treballadores i per a les prop de dos milions de famílies sense cap membre amb ingressos.

L´eliminació dels drets laborals i sindicals, el repagament i la privatització de la sanitat, el desmantellament de l´ensenyament públic, la monopolització de la televisió i de gairebé tots els mitjans de manipulació de masses, els desnonaments creixents sense miraments, l´acomiadament exprés, l´augment dels preus dels serveis bàsics (com l´aigua, la recollida de residus, l´electricitat, el gas o el petroli), el permanent regal a la banca de crèdits a l´1% per a comprar deute al 5%, la vergonyosa amnistia fiscal, la criminalització dels moviments socials i de les manifestacions pacífiques, etc., resulten un veritable colp d´estat en tota regla i, alhora, una rècula de motius molt més angoixants que els que hi havia ara fa un any per a plantar-se, per a rebel·lar-se i per a mobilitzar-se de manera contundent. I un bon començament, digne d´admiració en els temps que corren, és la vaga indefinida-intermitent convocada en el sector educatiu. Esperem que siga un dels camins a seguir per una societat cada vegada més indignada, que demana a crits que cal un 15M actiu i reivindicatiu més que mai.

*Voro Torrijos i Tàrrega, Els Verds del País Valencià