Segut a la barra virtual d´internet, m´hi serveixen la notícia que fascina alguns valencians: la possible ubicació del Parc Ferrari a Xest. No compartisc l´eufòria, o, almenys, l´assumpte té tantes arestes que m´obliguen a matisar l´optimisme; potser perquè estic lluny de València i això en mitiga la seducció, potser perquè sé que la megalomania és un art major en el PP valencià. Si furguem com les gallines buscant-ne antecedents comprovarem que el Consell sempre ha actuat com una espècie de rei Mides al revés: projecte emblemàtic que toca el converteix en excrement. I això no és tremendisme, sinó bona memòria.

Tot i que l´acord amb el grup inversor no s´ha tancat encara, l´assumpte emula (que no, que no és un insult emula) el remake carrincló de Bienvenido mister Marshall. Les autoritats locals (que abans en deien forces vives) es preparen a rebre els inversors estrangers amb una apoteòsica acollida, convençudes que el poblat rebrà una gran inversió. Vora 1.000 milions d´euros que generaran 2.000 llocs de treball, diuen. Tant de bo siga així i la comitiva no passe de llarg, com a la pel·lícula de Berlanga. O com la Disney de finals dels 80, que féu creure que faria un parc temàtic a la marjal Pego-Oliva quan la seua intenció era París.

Com que en la cuina dels projectes emblemàtics el menú ens ha costat sempre un ull de la cara, el vicepresident del Consell s´ha apressat a dir que la Generalitat posa com a condició «indispensable» no invertir-hi ni un sols euro públic. Cosa que em sembla perfecte, puix el País Valencià és com aquell gos flac apallissat a qui li van totes les puces. Vaja, que hi ha qui creu que la Comunitat és el parc temàtic de la corrupció, i que allà on la Generalitat fica milions hi ha possibilitat de frau, sobrecostos i malversació. El que no sabem és què en pensen els inversors de la intenció del Consell de no tocar-se la butxaca, ja que un bon financer és com una refinada puta: sembla que ho fa perquè t´estima, però al final et cobra la faena.