Pau Viciano, Marx, Llorente y Fuster

Més que propostes fusterianes, el que ha fet Pau Viciano a “De Llorente a Marx. Estudis sobre l’obra cívica de Joan Fuster”, PUV, 2012, és analitzar els fonaments històriogràfics, ideològics, polítics, valencianistes, jueus i literaris de Joan Fuster, posar-los en relleu i, de pas, analitzar les “crítiques” somentent-les a les anàlisis solvents, pertinents i contrastats, i el que ix, de tot plegat, és un llibre molt fonamentat i rigorós, bàsic, al meu parer, no només per entendre els textos del Fuster més “polític” sinó per mostrar que Fuster, vint anys després de mort, se sosté i es defensa molt bé només ell sol i amb l’ajut dels millors economistes i historiadors que inspiraren l’obra de Fuster: Karl Marx, Jaume Vicens i Vives, Pierre Vilar, etc.; el que fa Viciano és una tasca molt útil de desbudellar la consistència dels prejudicis i de les “crítiques”, fusterianes i antifusterianes, per explicitar-nos que l’ombra de Fuster és ben allargada, les seues arrels ben profundes i les seues cares ben polifacètiques, des del liberal democràta paneuropeu dels anys cinquanta fins al liberal “addicte” al Manifest comunista, com li agradava d’autoqualificar-se, a partir dels anys setanta, amb una mescla d’indulgència, contenció, irònia i sornegueria.

Pau Viciano, al meu parer, en un excés de generositat, concedeix, davant l’allau critiques en contra de Fuster, que, potser, hi ha algunes “taques de rovell” però Fuster continua sent un bisturí encara esmolat; la dreta valenciana -i el sectors subalterns que estan sota la seua influència- només aixecaran el seu veto crispat i els insults contra Fuster quan “Nosaltres, els valencians” siga una obra tan inofensiva i respectable com el “Llibret de versos” de Teodor Llorente o la “Valencia” d’Azorín. Però això només passarà si el projecte de país alternatiu resulta definitivament anihilat. O, en una hipòtesi més optimista, -apunta Viciano- si la dreta local renunciara a fomentar i utilitzar la visceralitat anticatalanista; si acceptara el debat sobre la identitat valenciana i el projecte de país abordat des de mitjans -ideològics i polítics- estrictament democràtics, sense recórrer a la manipulació de masses ni a la violència de baixa -i no tan baixa intensitat.

Aleshores Fuster podria veure reconeguda la qualitat literària de la seua prosa assagística, esdevindria un clàssic i potser tindria, com Blasco Ibañez -antic menja-capellans convertit en novel·lista d’exit a Hollywood- una avinguda a València. Però com que ni una cosa ni l’altra és previsible que s’esdevinguen a mitjà termini, l’assagista de Sueca continuarà sense ser un clàssic, sinó un autor “polític”, satanitzat o, com a mínim, envoltat per la polèmica, constantment atacat, vituperat i insultat per gent que ni el llig o el llig de manera reductiva, simplificada, esbiaxada, parcial i plena de prejudicis ben esquemàtics… i farcits d’estulticia. Quan, -hem d’anortar-ho-, Fuster, advertia que els seus escrits polítics representaven un deu o un quinze per cent de la seua obra, escrits més per un sentit del “deure cívic” que no per vocació literària o intel·lectual; per tal de diseccionar els avatars, les vicisituds i les mancances circumstàncials i històriques d’uns habitants de País Valencià que no tenien clara la seua adscripció nacional, la seua catalanitat o valencianitat, i es deixaven exterminar lingüísticament i culturalment -alegrement i no tan alegrement- per la nació espanyola i un Estat que ens ha sigut sempre hostil, fins ara… I sembla que no abandona mai la seua constant hostilitat vers nosaltres, disfressada de dictadura o de “democràcia”.

Per això, al meu parer, en un altra concesió excessiva, Viciano, arriba a dir que “des d’una perspectiva acadèmica no té sentit parlar d’una “missió històrica”, ni resulta més “normal” la dissolució d’un poble en una nació més àmplia i de referents etnoculturals aliens, que la seua transformació en una nació diferent. En aquest sentit, no hi hauria un únic camí històric a seguir. Tan “normal” seria l’evolució histórica de Catalunya com la del País Valencià, per dir-ho clar”, diu Viciano. Jo, -amb tots els respectes per “la perspectiva acadèmica”-, pense que, efectivament no hi ha res escrit en la història i no es pot asignar una “missió” històrica a un poble, com solen fer els espanyols o els estadounidencs, entre d’altres, però no dóna igual poder reproduir la pròpia llengua i cultura (valenciana), és a dir, catalana, com a referent cultural o inclús “nacional”, junt a l’altres països de parla catalana, en el que Miquel Adlert i Xavier Casp denominaven, posem per cas, “Comunitat Catalànica” i Joan Fuster anomenava País Valencià o PP.CC. i d’altres, Rafael Ninyoles, li han dit “Eix del Mediterrani”, que permetrien la supervivència del País Valencià, que deixar-se assimilar, sucumbir i anar a parar a mans d’una “nació espanyola” que des de fa segles només ha buscat, amb intenció, persistència i insistència, el nostre complet i total anihilament o la reducció a folclorisme residual; no només no és igual, una opció és una alternativa de vida i l’altra significa una dimissió plena, un suïcidi col·lectiu que ens duu a l’extermini i a la mort com a poble diferenciat... Una absolutat imbecilitat, una autocastració que ens amputa ontològicament, lingüísticament, culturalment, existencialment i nacionalment.

Ara eixiran els regionalistes de la “Vida amunt, nacions amunt” dient que és possible “redimir” el País Valencià dins d’Espanya, com diuen V. Soler, V. Franch, E. Mira, D. Mollà, Nadal, Colomer i Ferrandis, alguns d’ells legitimants i excusant la violència anticatalanista que ha servit per a garantir la corrupció i el triomf del PP a les poltrones institucionals del País Valencià amb l’objectiu, -ben il·legal i fraudulent-, de liquidar-nos i convertir-nos en una de les regions més depauperades, subalternes, invisibilitzades i banals d’Espanya; si s’opta per l’horitzó d’ofrenar noves glòries a Espanya, Fuster esdevé molest i sobrer; més, contra tot això i molt més, s’alça Fuster i encara és ben actual, posant el dit en les nafres, perquè la major part de les seues anàlisis -històricament i estructuralment, resten intactes, sobretot si s’opta per la reproducció i la supervivència cultural del País Valencià, en l’anàlisi del present i les perspectives de futur. Literàriament, tant en “Nosaltres, els valencians” (1962), “Qüestió de noms” (1962), Ara o mai, “El blau en la senyera”, Destinat (sobretot) a valencians”, “Punt de meditació” o “País Valencià, ¿per què? Escrits més estrictament polítics, com en “Poetes, moriscos i capellans,” (1962) en “El descrèdit de la realitat” (1955), en “Literatura catalana contemporània (1972), Diccionari per a ociosos (1964), Consells, proverbis i insolències” ( 1968), “La decadencia del País Valencià (1976), Antologia de la poesía valenciana, etc. escrits més específicament “humanístics” ens mostra un punt de mira de la societat valenciana molt crític i reflexiu, que és rebujat pels qui estan en contra no només de la llengua catalana sinó de qualsevol reflexió que no siga mer sometiment.

Pau Viciano dissecciona la Renaixença valenciana, interrogant-se si fou un fracàs -com es temia Llorente, ja vell,- perquè no van aconseguir transformar les inquietuds literàries en clau política, o la despolitització ha permés que tingués un cert “èxit” a pesar del relatiu fracàs, com apunta i defensa Rafael Roca?; Fuster es mostrava també ambivalent, es reconeixia deutor de Llorente, venia a dir que sense ell no haguera pogut escriure en valencià com escrivia, però, l’enujava molt que no hagueren fet el procés de politització “exitós” que hi hagué a la Catalunya de llavors popularitzant el català i tornant-lo en reivindicació política i en exigència de descentralització, reconeixement oficial, autonomia…

Els de le generació posterior, -dels anys vint als trenta del segle passat-, els de la preguerra, sí que es polititzaren, Manuel Sanchis Guarner, Josep Renau, Emili Gómez Nadal, Ignasi Villalonga, Eduard Martínez Ferrando, Joaquim Reig, etc. però constituïen una minoría amb poca influència social i política, que desaparegué davant l’esclat de la guerra que s’ho endugué quasi tot per davant, ho descapçà. No obstant, Fuster, tret de l’obra de Sanchis Guarner, “La llengua dels valencians”, no els presta quasi atenció, potser perquè la seua mirada des del grup Torre està posada a l’exili català o no manega els escrits del valencians d’abans de la guerra, Fuster és “l’hereu revoltat d’una tradició que s’havia evaporat”... tant la de la Renaixença com la de la preguerra… Aquestes qüestions són esbrinades per Viciano al primer capítol.

Al segon capítol analitza “La història com a crítica del present”, seguint les reflexions de “Què és la hª? D’Edward H. Carr, Fuster desconfia de la reputació d’aquesta “augusta matrona”, li agrada les análisis del materialisme històric de Marx, però sense determinismes, connecta amb els històriadors francesos dels Annales, Johan Huizinga, a diferència de les análisis més estructurals que proposaven Marc Bloch i Lucien Febvre, primer, i Fernand Braudel, després, per a Fuster els esdeveniments i les individualitats històriques no es dissolen en les grans estructures socioeconòmiques o mentals. L’objecció fusteriana afectava tant les grans filosofies de la hª -del reaccionari Oswald Spengler, i la del conservador Arnold Toynbee, com la nova hª social que aspirava a escriure’s “sense noms propis”. Contra les grans interpretacions de l’evolució de les civilitzacions, Fuster contraposava la importància d’”aquelles coses menors, subalternes, en les quals s’endevina fàcilment una força simptomàtica considerable”, i reivindica el paper de l’atzar i de l’individu: les influències d’“el nàs” de Cleopatra o el caràcter despòtic d’Stalin… No s’amagava d’explicar que la hª tenia una finalitat pràctica: explicar el present, fer-lo intel·ligible, i, alhora, dotar de sentit també un projecte de futur; la història, seguint a Voltaire i a Bertrand Russell havia de ser un desinfectant, i l’acció antisèptica havia d’adreçar-se tant a la hª essencialista d’Espanya, com a les petites històries perifèriques que contestaven aquesta narració dominant amb la seua pròpia mitología simètrica. Fuster és un detergent contra la història essencialista d’Espanya tant en versió de Don Amèrico Castro, una mica més plural i “simpàtica” per a Fuster perquè Castro, a més del cristià, reinvindicava el component semític (jueu i islàmic), com la de Don Claudio Sánchez Albornoz que només acceptava un nacionalcatolicisme monolític mesetari, com si fos un arquebisbe visigot fabrica una hª tan reaccionària o més que la de Marcelino Menéndez Pelayo, on la nació espanyola es remonta fins al Paleolític Superior de les coves d’Altamira o més recentment d’Atapuerca (com fa ara mateix, Fernando Garcia de Cortazar).

La influència de Vicens Vives en Fuster serà decisiva en “Notícia de Catalunya” per a la redacció de “Nosaltres, els valencians”, tot i que Fuster depurarà les análisis massa psicològics i espirituals sobre la personalitat i el caràcter de Catalunya, lligat a les mentalitats col·lectives, que recorden, una mica, l’assaig filosòfic de Josep Ferrater Mora “Les formes de vida catalanes” i una tradició principatina d’un psicologisme quasi metafísic que s’interroga sobre els trets constitutius del temperament català, que no sembla fàcil trobar en Fuster, perquè considerava que eren “especulacions” de Vicens Vives pròpies de la generació del 98; potser el lligam a la llengua, diuen alguns “crítics” amb Fuster, però això, tal com ho planteja Fuster no té perquè derivar en essencialisme perquè no ho proposa des del determinisme sinó des de la llibertat i l’adscripció voluntària, tot i que amb alguns tocs de “provocació” per animar el personal d’una “tropa”, paseu-me el mot, provinciana, “vençuda” i mig adormida, que vegeta i es deixa arrosegar; si parlem d’essencialisme, hem de remetre’ns al de la tradició històrica de la nació espanyola des de Don Marcelino a Don Fernando Garcia de Cortazar, passant per Castro, Albornoz, Maeztu, Unamuno, Ortega…

La influència i el diàleg fecund amb Pierre Vilar és molt important per a fonamentar els coneixements històrics de Fuster, és Fuster un historiador nacionalista, en el sentit d’Eric Hobsbawm? No obstant, aquest historiador anglés reconeixia que l’estudi de Fuster sobre el bandolerisme era “el millor que conec” i reconeixia a Fuster com “un historiador excel·lent”; també historiadors de l’alçada de Pierre Villar i Josep Fontana… Fuster no sent veus immemorials dels morts ni dels vius, no defineix cap “esperit” valencià atemporal, ni ou veus ancestrals ni la crida de la sang ni de la terra… La llengua no es cap essència, és un fet històric del context valencià, producte de la colonització de Jaume I, és un” fet” d’un País que es debat entre, la paradoxa, del manteniment de la catalanitat cultural del País Valencià i alhora de l’afirmació d’una identitat “valenciana” particularísta finalment assimilada a un regionalisme espanyol.

El tercer capítol analitza les “Opinions d’un jueu volterià” per, després de veure els diferents matisos de Fuster sobre els jueus, Israel, l’Holocaust, etc. concloure, Viciano, que mai no va deixar de ser un partidari del dret dels jueus a constituir-se en nacionalitat amb Estat propi. En aquest sentit, donava suport al sionisme, però a un sionisme que volia ser liberal o laïc, compatible amb el respecte als drets i a les aspiracions nacionals dels palestins. I sobretot conscient que, amb la normalitat que suposava la consolidació d’Israel, el país havia de sometre’s a les mateixes exigències de qualsevol estat, apunta Viciano en el mateix sentit que ens indica Tony Judt, sense escudar-se en les acusacions d’antisemitisme, que perden força si es fan servir instrumentalment. El record dolorós de l’Holocaust era respectable, però havia de cancelar-se com a argument polític; el vell “jueu” de Sueca era amic d’Israel, però no un “filosemita” incondicional.

En el capítol quart s’explica el significat de la definició d’”un liberal addicte al Manifest comunista”; el pas d’un Fuster que arriba a militar simbòlicament en el falangisme, com a herència familiar, aquell jove anticomunista i europeista dels anys cinquanta, que continua declarant-se “liberal” al final de la seua vida, però manifesta la seua “addicció” a Manifest de “sant Carles i el beat Engels”, quan els vencedors de la Guerra Freda proclamaven la fi de la història i el triomf total del neoliberalisme capitalista, massa prematurament, a partir de la fallida de la URSS i la ràpida i accelerada devaluació de tot el que hi havia a l’entorn del marxisme, que tingué una fulgurant pujada als cims de la fama als anys seixanta i setanta i una caiguda fulgurant a finals dels anys vuitanta, segurament els ascensos i les davallades més pròpies d’una muntanya rusa, mai millor, dit, que d’una eina d’anàlisi històric i polític de la realitat.

El capítol cinqué: “La Batalla imaginada: una relectura ideològica del passat”, de com els autoanomenats “crítics” de Fuster, terceresvies, document 88, l’”únic” valencianisme “racional” i el valencianisme que ve, de Saó, tendeixen a llavar-li la cara a la violència blavera, a equiparar els bàndols en conflicte, de manera semblant a com solen fer els que analitzen la guerra civil en termes d’exculpació dels militars colpistes, és la via demàcrata-cristiana, (tan poc cristiana!), que sota la falsa aparença d’equilibri autocentrat tendeix en crucificar a Fuster i els catalanistes com a culpables de tots els mals del País Valencià, a matisar el feixisme del blaverisme, a deshistoritzar-lo i a proposar una tradició valencianista que excloga Fuster i oblide el catalanisme per a poder ofrenar noves glòries a Espanya, de lo més a gust, en valencià i sense cap fosca consciència de culpa… Pau Viciano analitza aquestes deshistoritzacions i descontextualitzacions, confusionàries, crítica les aparents “bones intencions” sense fonament, compara el moviment blaver,- almenys en la demonització, persecusió i l‘exclusió de l’altre, en l’ús de la violència i simbòlicament- amb el petenisme, el feixisme italià mussolinià, el nazisme i el franquisme, perquè 40 anys de feixisme creen el monstre del franquisme sociològic i “popular” que, disfressat de folclorisme i de regionalisme, nodrí les files del blaverisme,“el regionalismo bien entendido”, davant l’ascens de l’esquerra a les institucions durant la “transició” i, en uns moments històrics de possibles “canvis” decisius, la dreta espanyola i “valenciana” féu servir, instrumentalment i manipuladorament, l’anticatalanisme racista i xenòfob com a arma llancívola contra Fuster i el projecte de País i de futur que suposa el fusterianisme…

Encara estem en aquest debat que no es podrà superar amb falsos camíns ni amb castracions ni censures plenes d’aodi i d’autoodi; Pau Viciano, ens explicita en aquest assaig les deficiències, les precipitacions i les mancances de les “crítiques” “particularistes” i “democristianes” a Fuster i destaca la vàlua històrica, política i ideològica de l’obra cívica de Fuster, les seues complexitats, els seus plecs i els seus matisos que donen una imatge més acurada i contextualitzada dels seus escrits, a més d’un sentit del deure cívic a l’alçada dels temps i d’un País que reclamava dignitat, drets, autogovern i llibertats a punt de ser aniquilat durant la dictadura o convertit en deixalla folclòrica i detritus residual; i, un poble, “el valencià” (de tot l’àmbit dels països de parla catalana) que encara els reivindica, a pesar que sentim sobre els nostres colls la bota recentralitzadora, que ens apreta tan fort o més del que pot, com sempre.