En 1975, en el tens tram final del tardofranquisme, davant la incertesa sobre el futur immediat, es publicà Salvació: Europa, obra del pensador suís Denis de Rougemont, en què es defenia “la unitat en la diversitat” com a idea motriu dels esforços europeistes. Hui com ahir, quan, enmig de les sufocants angúnies de l’actual crisi financera, ens plantegem uns fonaments sòlids per a la democràcia, la justícia i la cohesió social, el desenvolupament econòmic i la supervivència del poble valencià com a nacionalitat històrica, estem abocats a un dilema semblant. No hi ha cap dubte. Ens movem assetjats per les amenaces involucionistes del creixent populisme ultradretà i patrioter, l’enervant escepticisme antieuropeu d’una part significativa de l’esquerra continental i les pulsions recentralitzadores dels Estats nacionals, zelosos d’absorbir de nou sobirania tant del poder polític supraestatal com infraestatal.
Ara bé, per als valencianistes sincers, per als qui creuen en les bondats de l’autogovern nostrat, ja siguen nacionalistes, federalistes o fins i tot mers autonomistes, l’europeisme no pot deixar de ser una pregona i arrelada convicció, viscuda amb conscient gravetat a hores d’ara. No debades, s’hi juguem molt amb l’envit de les forces antieuropeistes.
En eixe sentit, el reforçament polític i institucional d’una construcció europea que avance cap a la unió fiscal, pressupostària i bancària no és causa de preocupació. Més bé al contrari. És motiu d’esperança en la mesura que complementa i aprofundeix una governança europea comuna més vertebrada i preparada per tal d’afrontar els reptes de la globalització. Precisament, un model institucional europeu cada vegada més federal i menys intergovernamental (més efectiu i democratitzador al cap i a la fi), on els poders regionals estan cridats a tindre un paper clau en una estructura pragmàtica de sobiranies compartides regides pel principi de subsidiarietat, constitueix la millor salvaguarda enfront d’una concepció d’Espanya uniformitzadora i radial.
En efecte, als valencians ens cal confiar i recolzar-nos en el tàndem Brussel·les-Berlín, passant per Barcelona, a tall de poder compensador dels sovintejats excessos carpetovetònics de Madrid. Temes com el dèficit històric en infraestructures i finançament públic ho recomanen, però també la salvaguarda de la nostra idiosincràsia pròpia com a minoria nacional ibèrica (llengua, dret civil valencià...).
En l’hora present sembla fàcil qüestionar l’acció de la Unió Europea. La sensació d’indecisió i retard en la solució dels problemes sentida com una manca de lideratge, l’escassa participació democràtica de la ciutadania en la presa de decisions i, en fi, les mesures d’austeritat aparellades als problemes econòmics i d’atur, contribueixen, tot plegat, a nodrir un ressentiment nacionalista als diferents Estats i a aflorar antigues querelles.
Així, no manquen les crítiques càustiques, com ara, la de l’assagista alemany H.M. Enzensberger a El gentil monstre de Brussel·les o Europa sota tutela, on, amb sarcasme, critica una Unió Europea convertida en una criatura en perpetu creixement, antidemocràtica, obsessionada per les normes i protectora d’una elit que practica un argot incomprensible.
Tanmateix, tal anàlisi peca d’injust i superflu, puix, abans de res, enjogassat en comparar l’actual Unió Europea amb els “precedents” de Hitler i Napoleó, oblida subratllar la garantia de pau democràtica i progrés socioeconòmic que, malgrat els múltiples entrebancs sofrits, ha suposat l’europeisme polític i les institucions nascudes d’ell durant els darrers seixanta anys. I, el que és més perillós, negligeix greument el nervi ètic i humanista de l’europeïtat cultural, tan ineludiblement necessari en aquests moments. Alerta! D’aquest últim punt neuràlgic no podem desistir per cansera sinó a preu de liquidar el més preuat del geni civilitzatori del Vell Continent, com recalcava amb freqüència el recentment finat Jorge Semprún, antic presoner al camp de concentració nazi de Buchenwald.
Sovint es diu, i amb raó, que tota crisi és en si mateixa un procés de catarsi, un temps requerit d’esforç imaginatiu que cal aprofitar per a eixir-ne enfortit. El repte per als valencians, immersos conforme estem en una espècie de “tempesta perfecta” al dir de Josep V. Boira, és complex, sens dubte, i passa per repensar alhora les nostres fonts de riquesa econòmica, els nostres compromisos polítics bàsics i les nostres arrels identitàries.
Cal així la tan manida reformulació del nostre model productiu lligada a una interpretació del territori i de la identitat col·lectiva que harmonitze, en tensió, el “demos” amb l’“ethnos”. Variables com la fallida palmària d’un Estat autonòmic estrictament simètric de regions i nacionalitats històriques al si de l’Estat espanyol (el fracàs del “cafè per a tots”), la caducitat d’un regionalisme provincià subordinat tostemps a Madrid -fins i tot en contra dels interessos més primaris del País Valencià- o el bastiment d’un nacionalisme plural ideològicament i en clau d’estricta obediència valenciana (no encisat pels cants de sirena del catalanisme polític més radical), així ho aconsellen.
Al capdavall, cercant una identitat relacional, compartida i plural sobre la base d’una geometria variable d’espais econòmics, culturals i polítics, cal treballar amb una sèrie d’elements que caldrà conjugar no sempre harmoniosament, ja que existeixen contradiccions no sempre resolubles del tot, amb les quals irremeiablement cal conviure. Evidentment, caldrà posar en valor: el territori històric valencià, l’arc econòmic mediterrani, una concepció d’Espanya pluricultural i plurinacional d’inspiració federalista i, per descomptat, l’espai cultural de països que compartim el valencià-català com a llengua comuna dins del marc de l’Europa llatina.
