L´aportació positiva del valencianisme

Sal·lus Herrero

 01:52  

El divendres 8 de juny, d´enguany, s´aplegàrem a Centre de Cultura Octubre més d´un centenar de gentada per assistir a la presentació del llibre de Francesc Viadel "Valencianisme, l´aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012)", PUV; començà la taula redona, Gutau Muñoz dient que Viadel va iniciar la seua vessant assagistica i de recerca amb l´estudi del fenòmen socio-polític del blaverisme, "No mos fareu catalans. Hª incompleta del blaverisme", per analitzar l´ús de la violència i el terror pels que volien dissoldre els valencianisme en el nacionalisme espanyol; ara s´apropa a estudiar el valencianisme polític de manera constructiva, explícitament es remarca allò de l´aportació "positiva", que és molt més simpàtica i agradable de llegir€ Viadel és una persona versàtil, aguda i extremadament treballadora, capaç d´agafar un tema i no deixar-lo fins que l´acaba d´analitzar del tot; té l´agudesa del periodista, que ha treballat en molts mitjans, ens enganyaríem si pensarem que és "lleuger" perquè té un hàbit de treball acadèmic, si més no de fonaments acadèmics, amb el rigor, de la vivacitat del periodista i de l´amenitat de l´escriptor; aquest llibre sobre "valencianisme" és molt més agradable de llegir perquè recull l´intent per redreçar aquest País, evidentment en aquest intent de redreçament hi ha conflictes socials interns i externs que Viadel expressa al llibre com el moviment de la "revolució tranquil·la"; el valencianisme no deixa de ser un moviment social; però se li ha afegit una conflictivitat "exagerada" amb voluntat de menysprear-lo i minoritzar-lo; si una cosa és "conflictiva" i té trets de "negativitat" que s'afigen insidiosament, se la deixa de banda, és que el procuren per tots els mitjans els que ataquen el valencianisme i que fan servir com a pretext el "catalanisme", com si no veiérem massa clar quina és l'amenaça del valencià a la ciutat de València, no és el barceloní el que oïm quan parem l'orella, si no és, purament i quasi exclusivament, l'espanyol.

El valencianisme polític i cultural actual incorpora una massa social d´envergadura i ampla; ja no és el "llorentinisme" ni el valencianisme d´abans de la II Guerra Civil, on això del "valencianisme" no és més que un passatemps cultural dls escriptors del diumenge; apresses les lliçons de la "Renaixença" (de es limitacions polítiques del temps de Teodor Llorente i de Constantí Llombart) i del temps de la II República, el valencianisme s´ha ficat de ple en la brega política: el valencianisme ha afilat la seua dimensió social i nacional, on és ineludible la lluita i el compromís de transformació social. El de Viadel és un llibre que es pot recomanar a molta gent, per situar i fer entendre el que ha aportat el valencianisme, gent, temes, qüestions, etc, que han influit en el que h passat i en el que passat en l´actualitat. Hem de lluitar contra l´oblit i a favor de la memòria, i al País Valencià hem de lluitar doblement contra un oblit interessat i induit de forma sistemàtica; tots aprendrem molt llegint el llibre de Viadel sobre el valencianisme, perquè quan l´acabes de llegir et dóna molta més informació i pot ajudar a donar-li més amplitud de visió a la base social valencianista que s´ha incorporat al valencianisme polític i a la producció cultural en català als darrers anys.

Rafael Xambó va continuar el fil argumental de Gustau Muñoz; va dir que l´autor era del mateix poble que ell, Algemesí, que tenien una manera molt semblant d´estimar el País i, sovint, d´"odiar-lo"; es conegueren fa molt anys, pel "valencianisme", davant les preocupacions pel redreçament nacional del PV, redescobriren el "patriotisme" (Bausset); Viadel és un home polifacètic, escriptor, poeta, novel·lista, activista cultural, després va estudiar periodisme i es va tornar periodista i ara és professor de periodistes a la Universitat de Barcelona; la seua curiositat intel·lectual és ampla i condensada; al seus llibres introdueix una vesant reflexiva sobre la cultura i el procés que s´inicia des de l´aportació germinal de Joan Fuster, Francesc Burguera, etc. I ho analitza des de les eines d´analisi més potents, des del´àmbit acadèmic de la sociologia, fent-se servir de Pierrer Bourdieu i d´altres; és el Viadel "sociòleg" amb una mirada crítica, amb els eines de comprensió social adients, amb l´esforç analític i l´honestedat intel·lectual per a mirar els fenòmens que ens concerneixen d´una mirada més desapegada i distant, com si estudiarem el Piamont o Portugal; a més a més, del distanciament necessari, fer-ho amb una estratègia "valorativa", per tal d´esclarir el valor de determinats posicionaments en el procés de construcción del PV modern; inclús plantejant-se interrogant a lo Max Weber, posem per cas, què hagués passat si Fuster no escriu "Nosaltres els valencians"? Què hagués passat? Potser no haguera estat posible el PV actual (buits, dèficits, incompletuds€); hi ha al llibre un treball molt sòlid, perquè ens conta què és el que ha passat en cada moment en la història del valencianisme polític actual, quines han estat les idees predominants, els problemes, etc. i, a més de fixar per escrit perquè no es perda ni se ho enduga el vent, i remarcar els èxits iles consecucions, introdueix interrogants i reflexions per fer-lo avançar més enllà.

Els valencians, en general, tenim tendència al masoquisme, al canibalisme, a la crítica destructiva i demolidora, als anàlisi esbiaixats, a la poca autoestima, l´exageració en les declaracions d´amor il·limitat i teatralitzat per lo valencià (les falles, la Mare de Déu dels Desemparats, la paella o el Micalet de la Seu...), mentre es bandeja la llengua pròpia i es fa servilisme, tot plegat, són, sovint, uns símptomes que espressen la situació d´una certa ´anomalia´ i flacidessa en la defensa i reivindicació del país, la llengua, la cultura, del ressentiment, de la mala consciència, del meninfotisme o de la indiferència més absoluta; eixa rivalitat a mort i canibalisme, ni estan en la mirada de Francesc Viadel; perquè la seua és una mirada afectuosa,de voluntat constructiva, d´ajudar a recuperar l´autoestima perduda (que ens "ofereixen" des de "dalt", la imposició de les idees hegemòniques i dominants de l´espanyolisme o del regionalisme) en mostrar-nos l´aportació positiva i fonamental del valencianisme modern. Viadel analitza els estudis pseudo-sociològics, que quan li llevem la ferralla dels conceptes teòrics no està molt lluny dels conceptes jocfloralescos del segle XIX, és a dir, la demagògia i el populisme del PP, una xerrameca fofa que fa un discurs de valencianisme cínic i fals, parlant de "poder valencià" mentre s´agenollen davant de Madrid i ofereixen noves glòries a Espanya. En canvi, Viadel analitza, els valencians que respongueren al repte i a les demandes de Fuster en "Nosaltres els valencians", les análisis de Josep Vicent Marqués, Joan F. Mira, Alfons Cucó, Rafael Ninyoles, Aracil€ que feren el "aggiornamento" que demanava Fuster; fou el primer estudi d´analitzar el País Valencià des de la mirada que Fuster havia introduït; després hi hagué la institucionalització, el postmodernisme administrativista, i aquella primera perspectiva inicial més crítica restà en la penombra i en el segon terme; l´aportació de Viadel va en la línea de recuperar l´impuls d´aquell esperit més crític, des de compromís més critic del que passa al nostre País; la de Viadel és una aposta i una aportació ben interessant perquè intenta posar en relleu el que de positiu ha fet el valencianisme actual; l´estructura del llibre està molt bé perquè va des dels anys seixanta fins a l´actualitat des d´una perspectiva global que no es cenyeix només a l´esfera política, sinó a la producció cultural,que no és sols l´acadèmica, sinó la música, el teatre, el precari cinema, els mitjans de comunicació, la producció documental, critiques als mitjans que passen del País€ El de Viadel ha estat un treball molt valuós de crítica per a propiciar la debacle del PP, i també dels discursos "fàcids" que hi ha des d´un "valencianisme" oportunista, dels que escriuen per confondre, per situar-se a l´estoreta del poder (on estan els de la Tercera Via? On els "De Impura natione"?, On els dossiers de "La Vanguardia" on proclamaven l´Eix de la prosperitat i "col·locaven" a Camps i a González Pons com els grans estadistes mundials?) A la vegada Viadel ha fet una gran aportació al debat per construir –amb precarietats- una literatura, música, teatre, etc. amb una producció cultural molt presentable; Viadel, sobretot, fa un treball esquisit de "rehabilitació" per expressar l´aportació positiva del valencianisme de la contemporaneitat.

Adolf Beltran inicià el seu torn fent una referència afectiva que es fa al film "El quart poder" als torns de redacció compartida en l´ofici de periodista amb Viadel, que s´anomenen "el torn de la llangosta"; i féu un contrast entre el llibre de Constantí Llombart "Los fills de la morta-viva", on recull la biografia i la bibliografía que hi havia del valencians al segle XVIII i XIX que havien fet alguna cosa pel valencià o en valencià; i el llibre de Viadel; en ambdós hi ha una llengua invisibilitzada socialment que cal visibilitzar; Llombart procura incorporar el progrés a l´esperit de la Renaixença (Tramolleres i la Hª llemosina en el progrés social), tot el seu treball és el balanç d´un moviment que ha aconseguit instaurar-se a la societat valenciana; en el cas de Viadel no només és la reivindicació de la llengua, sinó una cosa que va més enllà, entendre el paper del seu poble en el món; de fet el balanç que fa Viadel pel que fa a les idees centrals del valencianisme: un moviment plenament identifict amb la democràcia, la idea de progrés i de llibertat; un moviment d´ample espectre que no depén d´un partit polític, d´un intel·lectual, etc. sinò que en ser ample forma part de la vida polític, sindical, social, educativa, etc. i té cpacitta d´impregnació en la societat valenciana; és un moviment que continua en l´oposició com en el franquisme; però superada la "fase anal" de les disputes simbòliques, les batalles per la denominació, les banderes, etc. es pot plantejar les coses amb més agudesa i perspicacia, posem per cas, com fan Joaquín Azagra i Joan Romero en "Desde el margen izquierda", perquè vivim en un País escindit (culturalment) i jibaritzat (políticament). El fracàs del valencianisme no només seria una derrota de l´esquerra, donat que és un moviment ample i multicolor, si el valencianisme no reeix, el que hi haurà será un fracàs que afectarà a tot el País; des del periodisme s´apunten coses perquè a l´acadèmia es preocupe per la literatura d´aquest País, perquè s´analitze de manera solvent què li ha passat a la producció cultural, no només de la filologia i la llengua, sinó l´arquitectura, l´art, etc. perquè si es destrueix una ciutat o un poble s´estan canviant les condicions sociolingüístiques€ Quina és l´aportació positiva del valencianisme? Moltíssima gent treballant en molts àmbits quotidians, en els que es treballa en valencià cada dia; Fuster parlava del País Valencià com "una singularitat amarga", i, ingenuament, "creía" que després de la "Transició" les institucions i la democracia canviarien les coses identitàries; quan ara sabem que una cosa són les lleis i una altra els canvis de mentalitats i els canvis identitaris, molt més complexos i laberintics€ La dreta "valenciana" ha fet un contracte ideológico-identitari, en fer una versió moderna i cínica d´això del valencianisme. I tanmateix, com altrnativa a eixe discurs cal un discurs identitari sense les trampes simbòliques; sense un discurs que no done cos i pensament a una visió de País plural, divers, multicolor i ample, no hi ha possibilitat d´alternativa viable. El llibre de Viadel ens ho recorda.

L´autor del llibre va agrair a Gustau, a Rafa i a Adolf perquè són els inductors i els "culpables" d´haver-lo fet escriure el que ha escrit perquè s´ha servit de les seues aportacions intel·lectuals; tractar de posar per escrit les seues preocupacions pel País Valencià, per fer un altra cosa del que ens hem acabat trobant; també els debats amb Juli Camarasa i tants altres que m´han provocat i m´han generat la curiositat adequada, que m´han engrescat i motivat perquè reflexionés sobre el meu País; Viadel va dir que s´havia passat molts anys fent revistes, pencant, trencant-se la cara,etc. i el que més l´ha fet posar-se a escriure el que ha escrit ha sigut la por a l´oblit: intentar recuperar el treball de tanta gent que des de la política i les idees ha volgut construir un País distint€. Fa 50 anys Fuster reprén aquesta història del valencianisme, en unes condicions extremes comença la seua producció, només a posteriori en adonem de la seua enorme tasca constructora, Fuster des de Sueca estant pensa el País que vol, i amolla la seua idea de País; el resultat final, -tenint en compte les condicions de la dictadura i l´extrema precaritat- ha estat un "miracle", malgrat el franquisme, l´anticatalanisme cerril, el PP anihilant el País€ Des de la perspectiva del temps tenim motius per a l´"optimisme", perquè tenim escriptors, músics, literatura, assaig, teatre, arts, etc. hem impregnat inclús al mateix "enemics". Reivindiquem un País que es el contrari del que voldríem (fa poc això del valencianisme era "el passat", el que tocava era l´expeculació urbanística, que Camps i Gonzalez Pons, els grans "estadistes" del desastre han portat el PV a la fallida); ara ells són el passat ple de corrupción i el valencianisme al segle XXI és el futur, ple de creativitat i l´esperança.

Al llibre de Viadel hi ha la voluntat de recuperar el treball de tanta gent que ha reivindicat i reivindica el discurs del valencianisme i "apunta" una certa preocupació (editorials en dificultats, diaris tancats€), la base del valencianisme és molt bona; aquella "revolució tranquil·la" (Toni Mollà) va donant fruïts, però la complexitat de les crisis actuals ens pot fer augmentar les oincerteses i abocar-nos al col·lapse absolut de la història. Què passarà amb una "recenralització política"? Què amb un rearmament del bloc conservador? Els podria situar en una posiciónmolt difícil a pesar que la base siga molt sòlida; he analitzat la hª cultural i la hª política del País, i és un llibre personal i incomplet, tracta de ser un assaig per incitar i provocar perquè d´altres s´aventuren a escriure el que, per a l´autor, ha estat una "aventura" i un "miracle".

Cal interrogar-se què entenem per "normalització" lingüística al segle XXI, quan des de l´Administració "valenciana" en venen amb paranys "trilingüístes" que en realitat intenten minoritzar la presència i l´aprenentatge del valencià a l´escola i frenar la seua estensió social a tots els àmbits; cal no confiar en un sector social només sinó quan més ample i divers millor€ Estem en un moment clau perquè hi ha uns temors i un "pesimisme" a la societat que abans no hi havia (ni molt menys a la fi de la dictadura que ens volíem menjar el món);cal saber com fer estratègies per no perdre el tren sense perdre l´especificitat, com hem d´articular-nos amb Catalunya i les Illes en un context de globalització que ens pot ser adversa (o contribuir a projectar-nos amb més energies)€ Cal seguir lluitant per un País decent, viable, presentable€ des del´enfortiment de la societat civil, des de la possibilitat de crear sinèrgies social al País Valencià perquè l´"opinió pública" visualitze un altre País distint, alternatiu, que pugna, que reclama, reivindica i té esperança de canvi, des del valencianisme.

Al debat Rosa Serrano, després d´elogiar el llibre de Viadel i expressar que considera que és un llibre decisiu per mostrar el valencianisme, va dir que no entenia perquè al diccionari biogràfic que hi ha a l´annex, de 154 entrades, "només 9 eren dones" ; "ho anote", va respondre Viadel, potser m´ha mancat posar a Maria Fullana, Encarna Sant-Celoni [podríem afegir, Anna Lis, Roser Santaeulàlia, Elia Serrano, Neus Campillo, Dolores Garcia Cantús, Aitana Guia, Núria Cadenas, Violeta€]; jo mateix podría haver dit que no entenia perquè no es recollia a cap valencianista de la Vall d´Albaida, posem per cas, Antoni Ferrando, Joan Olivares, Vicent Simbor, Pep Albinyana, Francesc Mompó o Emili Casanova; vaig destacar que el de Viadel era "una injecció de moral", tan necessària per avançar i anar més anllà, però vaig fer d´advocat del dimoni, fent servir l´informe sobre la situació d´extrema precarietat del valencià al carrer de les grans ciutats (informe de Francesc J.Hernàndez Dobón i Rafael Ninyoles Montllor) i a les universitats valencianes publiques (informe de R. Xambó, R. Castelló, M. Segura€), posem per cas, la plena erradicació del valencià a la Universitat d´Elx, Miquel Hernàndez, a les classes i a les publicacions; l´escassetat de publicacions i de classes a la resta d´universitats€ tret de la PUV que arriba al 23% en valencià; Xambó va assenyalar que a pesar de les xifres de precarietat efectiva, no es cobreixen les demandes de l´alumnat que reclama classes en valencià; i a pesar dels intents de l´Administració per minoritzar-nos, cada vegada hi ha més alumnat que demana classes en valencià i açò cal entendre-ho "positivament"....

Per cloure, permeteu-me una ´broma´, quan escriga un altre llibre no deixaré de posar-li el mot "positiu" o "felicitat", encara que siga en el subtitol, inclús en el cas que siga un assaig sobre el col·lapse planetari o les explosions atòmiques, perquè dóna un toc d´"optimisme" (i inclús d´eufòria) que s´encomana; tots eixírem contents i reconfortats de la presentació d´un llibre que inspira tendresa, goig i felicitat, només pel títol i,evidentment, pel contingut; mai havia estat a la presentació d´un llibre que fera eixir a tots amb un somriure d´orella a orella i és que l´entusiasme de Viadel és contagiós... Alguns es preguntaven per què s´havia limitat al marc estrictament valencià i no havia anat més enllà a tot el domini lingüístic; són qüestions que queden obertes pendents de noves aportacions i reflexions. És una lectura del valencianisme apassionant i joiosa, que fa molt de goig, d´un fet que ha nodrit la consciència d´unes quantes generacions, ressegueix la trajectòria del valencianisme cultural i polític al llarg de mig segle, amb un annex sobre música, literatura (narrativa, assaig, poesia, teatre€), un llistat de grups de música en valencià i una bibliografia sobre valencianisme ben solvent i imprescindible que col·loca el País Valencià amb cara, boca, orelles, cap i ulls davant la resta del món; és un llibre que hauríem volgut escriure i que qualsevol valencià hauria de llegir-se.

  Viñetas de Raúl Salazar

TEXTO

DESCRIPCION

 Ver galería »

  El humor gráfico de Ortifus

TEXTO

DESCRIPCION

 Ver galería »
Queda terminantemente prohibida la reproducción total o parcial de los contenidos ofrecidos a través de este medio, salvo autorización expresa de Levante-emv.com. Así mismo, queda prohibida toda reproducción a los efectos del artículo 32.1, párrafo segundo, Ley 23/2006 de la Propiedad intelectual.
 


  Aviso legal
  
  
Otros medios del grupo
Diari de Girona | Diario de Ibiza | Diario de Mallorca | Empordà | Faro de Vigo | Información | La Opinión A Coruña | La Opinión de Granada | La Opinión de Málaga | La Opinión de Murcia | La Opinión de Tenerife | La Opinión de Zamora | La Provincia | La Nueva España | Mallorca Zeitung | Regió 7 | Superdeporte | The Adelaide Review | 97.7 La Radio | Blog Mis-Recetas | Euroresidentes | Lotería de Navidad | Oscars | Premios Goya