Quan circule des de València cap al sud per la N-332 em crida l´atenció veure al mig del desballestat paisatge agrourbà un polígon industrial a escassos metres d´un altre. Si ho férem notar a algun nadiu, este ens diria: «Cadascun d´eixos polígons pertany a un municipi diferent». Hi vaig caure: també són municipis distints (amb Casa de Cultura i poliesportiu municipal) pobles als quals separa del poble veí un carreró o una figuera.

He de dir que sóc visceralment municipalista, que Europa és l´espai que més m´agrada al món, que l´Europa que més m´agrada és la que hostatja orgulloses institucions d´origen medieval, la que té un solatge urbà de vell encuny. He de dir també que l´edifici que més m´agrada en totes les Espanyes és la llotja de València, la més depurada mostra que es pot trobar en tot el sud d´Europa de l´esplendor civil de la Baixa Edat Mitjana, el gran moment de la ciutat europea. Encara així, poc tenen a vore els municipis de hui amb aquelles esplèndides ciutats del segle XV.

Els mateixos sociòlegs, geògrafs i economistes que, des de les universitats de Montpeller i d´Alacant, teoritzaren a finals dels anys huitanta i principis dels noranta sobre l´Eix Mediterrani €que ara trauen a la llum com a descobriment propi els mateixos partits polítics que el van rebutjar€ es van adonar que l´Europa activa funciona no tant a través dels Estats, de les comunitats autònomes o regions i dels municipis com de ciutats i sistemes de ciutats que conformen eixos de fluxos i intercanvis en els quals els centres urbans actuen a manera d´àtoms vius. Per posar-ho en termes una mica pedants, podríem dir que la geografia i la sociologia urbanes passen de concepcions en sintonia amb la física clàssica de Newton (1642-1727) al principi d´incertesa i la teoria quàntica de Heisenberg (1901-1976). Ja no és la possessió administrativa d´un territori sinó la variable realitat de les ciutats i dels sistemes urbans el que hauria de marcar les polítiques a aplicar en territoris de base urbana. La urbanització massiva i la generalització de l´automòbil han difuminat les fronteres municipals.

Els municipis han esdevingut entitats obsoletes de caire feudal o burocràtic en un món urbà modern que ha produït tant l´Eix Mediterrani com, per exemple, «la Marina-ciutat», una extensa i activa taca urbana construïda en bona part segons la lògica urbanística anglosaxona, però una ciutat al cap i a la fi. Si la Marina realment fóra, des del punt de vista administratiu, una ciutat amb els més de cent mil habitats que ja té, podria reclamar en veu molt alta coses com que el tram d´autopista que la creua fóra gratuït o que un tren connectara prompte Alacant i València per la costa.

Això no vol dir que els pobles hagueren de renunciar a la pròpia identitat, als seus sants patrons o a les seues festes; ben al contrari. Acceptarien, però, els ajuntaments de pobles on potser manen partits polítics distints convertir-se en consistoris de barri? Coses paregudes deien ja, fa un quart de segle, a més de jo mateix, estudiosos com ara Rafael Ninyoles o Damià Mollà. Però els municipis continuen, encastellats en la seua coloraina respectiva dels mapes polítics, suportant despeses insuportables. Serà més fàcil mancomunar les dotacions, els recursos i els deutes sobirans dels països de la Unió Europea que no els municipis.