Aquest present de rescat, d’un darrere d’un altre, causa ansietat als qui en pateixen els retalls i molt de dolor a altres als qui perden el treball. Té açò molt a vore amb moltes causes, unes remotes i altres més pròximes. Com una perversitat, decisions públiques que havien de posar remei als efectes de la crisi de 2008 no ho han fet, sinó que els han empitjorat.

La gestió política de la situació de les caixes i dels bancs és una de les causes més importants. Oportunament els qui han tingut les responsabilitats financeres al màxim nivell fa ben poc han comparegut al parlament espanyol i ens ha deixat ben clar que no n’assumeixen cap. Recordem que el bipartidisme hi va fer un consens, el resultat fou la reforma financera de juny de 2009, llei vigent coneguda sota el nom Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) amb el propòsit de sanejar el sistema financer.

Si repassem la compareixença, tots (ministres, exsecretaris, l’exgovenador del Banc d’Espanya...) en essència diuen que han fet el que convenia i el que corresponia legalment, que si hi ha culpa és d’altres i de la crisi. Una fal·làcia: el FROB fracassa i esdevé l’antecedent del rescat al sistema financer espanyol d’aquest juliol de 2012. Destaquem-ne dos compareixents. El primer, i protagonista de l’economia espanyola, és l’exministre d’economia Rodrigo Rato, que com a exgerent de Bankia ha afirmat sense immutar-se que l’entitat va tindre beneficis l’exercici de 2011. No diu res del forat en els comptes de l’entitat que han requerit la seua un crèdit de l’estat de vint mil milions d’euros que segurament pagarem els contribuents. Tant el seu passat com el seu perfil polític era inadequat per a una responsabilitat bancària. Ja que ell, com a ministre d’Economia (1996-2004) comença i impulsa la bombolla immobiliària, després esdevé en l’etapa anterior a la crisi financera global gerent de l’FMI (2004-2007), on va ignorar les advertències dels experts sobre el que venia.

El segon compareixent escollit és l’autoritat econòmica que propicia la llei financera, Elena Salgado —ministra d’Economia (2009-2011)— la qual ha dit que amb les dades disponibles va fer el que convenia. Diem que la llei obra seua ha necessitat el rescat financer, sense aquest s’hauria produït un pànic bancari que haguera col·lapsat el sistema financer. Molts errors, la reforma obligava els bancs sans a absorbir els malalts. I això feia posar en risc als primers, la fusió de set caixes —Bancaja, Caja Madrid i altres— per crear Bankia ha estat una error monumental precipitant un risc sistèmic de conseqüències transfronteres. Però sobretot, un factor essencial del fracàs d’aquesta llei és que l’interés públic se subordina als grups d’interessos i lobbys: partits polítics, bancs...

Les dades disponibles eren que la situació de moltes empreses sanes era molt delicada per la manca de crèdit i que la diligència i professionalitat eren essencial a fi de restablir-lo i poder així mantindre l’activitat i l’ocupació. La corrupció econòmica és inacceptable i genera molta ineficiència, però amb molta diferència el gros de l’irreparable i enorme dany econòmic que patim és producte de la incompetència d’aquests membres de l’elit política espanyola que no assumeixen cap responsabilitat.