Per què vols ser feliç —em pregunta el meu amic, l’ase ronyós i savi—, si pots ser normal? Després que afluixara la xafogor forta d’aquests dies d’agost, ens embrancàrem en una discussió sobre la felicitat. Al meu amic li agradaria que li encarregaren la lliçó inaugural del proper curs universitari. I, si troben -diu- que no és del tot correcte que un ase es dirigeixi a les autoritats, seria suficient la primera lliçó dels cursos de la Universitat Oberta per a Majors. La pregunta amb què iniciaria la intervenció és: Com es pot ser feliç, si el món s’esbuca? El meu amic no té una resposta contundent. Li he dit: Es pot ser feliç, justament, perquè el món s’esbuca. Però assegura que mai no s’esbuca del tot. Potser, només fa com que esbucar-se. Llavors ens hem posat a tenir idees. Pluja d’idees, en diuen. Doncs, hem fet ploure idees.

La felicitat ha d’esser democràtica, -em diu. Però la qüestió que es planteja és la següent: Es pot conciliar la lucidesa sobre la realitat i la possibilitat d’esser feliç? Dit d’una altra manera: Es pot ser feliç, encara que sàpigues que el món s’esbuca? Malgrat tot: les putades, el lladronici, els descomptes del sou, l’augment dels imposts, la tudadissa dels diners públics, la misèria, els índexs d’atur, la immoralitat, les mentides... Es pot ser feliç? El filòsof Luci A. Sèneca afirmava: Jo cerc la felicitat de l’home, no la de l’estòmac. Però hi ha algú que pugua esser feliç amb la panxa buida? Ha sortit el tema dels assalts als supermercats d’Écija, promoguts pel Sindicat Andalús dels Treballadors, l’objectiu dels quals era distribuir aliments a aquells que no en tenen. Hi ha xiquets que no sopen i esperen que els seus companys de jocs tiren l’entrepà al fems per aprofitar-se’n. És immoral tenir fam? Bertolt Brecht escriví: Primer és menjar, després vindrà la moral.

També hem parlat de la felicitat possible, si pots anestesiar el cor. Podries ser feliç, si eres capaç de reduir les teves aspiracions a la sensació de plaer o a l’absència de pena. Satisfer el desig? Podem pensar que hi va haver nazis que varen ser feliços? I els nostres especialistes en fer putades? Potser, perquè fan putades és que són feliços. Es pot imaginar un món sense putades? Crec que els humans podeu aspirar només a l’alegria efímera que dóna el Prozac. Si no saps ser feliç —es deia en una cançó de Maria Aurèlia Capmany—, ningú et farà feliç. Si no saps ser feliç...

Li he dit que la mica de felicitat a la qual aspire és ruda, imperfecta. Voldria unes poques i petites felicitats, encara que siguin efímeres: una mica de sol -no la calorada que hem hagut de suportar aquests dies-, una mica de brisa del mar, una mica de cel... I allargar una mà i saber que trobaràs la mà que desitges.