Aristòtil estava convençut que la dona era un home defectuós, una versió imperfecta del gènere humà, que la seua validesa es demostrava obeint mentre que la de l´home es demostrava manant. Sant Pau afirmava que el silenci i obediència de les dones era obligat vista la seua falta de coneixement, una cosa per l´altra venia a dir. Rousseau («El Emilio», 1762) sostenia que «el destino especial de la mujer consiste en agradar al hombre». Fray Luis de León en «La perfecta casada» (1587) aconsella a les dones que no parlen perquè «es no sólo condición agradable sinó virtud debida el silencio y el hablar poco», inspirat en Demòcrit «el aderezo de la mujer y su hermosura era el hablar escaso y limitado» i en Plutarc que insistia en dir de la dona que «el saber callar es su sabiduría propia». Lluís Vives en «La instrucción de la mujer cristiana» (1523) ens recorda que «las mujeres nacieron para la sujeción y la humildad»€ Sylvain Maréchal, revolucionari francés, al 1801 formulava un projecte de llei per a prohibir aprendre a llegir a les dones («Manifeste des égaux», Paris, 1801). Durant molt segles, el silenci era la major prova d´intel·ligència de les dones. Tota aquesta misogínia es justificava en la diferència biològica per demostrar la superioritat de l´home sobre la dona. A hores d´ara, i per sort, hem demostrat, a la força, que les diferències biològiques entre homes i dones no impliquen capacitats, aptituds o actituds diferents i no justifiquen la divisió sexual del treball. El gènere, a diferència del sexe, és una construcció social i l´educació té un paper decisiu en esta construcció. Les xiquetes i els xiquets des que naixen es projecten cap als papers socials de dones i homes propis de la cultura d´on vénen al món : no és igual per a una nena nàixer a la Xina que a França.

Les diferències i discriminacions educatives, en funció del sexe, moltes ja superades, han estat present des dels orígens del nostre sistema educatiu, tant en la normativa com en les pràctiques, amb l´estreta col·laboració de l´Esglèsia catòlica i del franquisme («Labores propias dels sexo», Levante-EMV 22.08.2012). Tot i que la normativa actual és clara, que la Constitució redacta a favor de la no discriminació sexual i que el Tribunal Suprem, d´acord amb l´article 84/2006 de la LOE, nega la subvenció a les escoles eufemísticament anomenades de educación diferenciada, el ministre Wert no ho veu clar i diu que «Quizá una clarificación del marco legislativo... de lugar a resoluciones en otro sentido» (L-EMV, 24.08.2012). Clarificación actua com a sinònim de substitución dins de la semàntica de Wert. Sembla que el ministre insistix en què si aconseguim articular un debat on l´educació diferenciada no siga sinònim d´educació discriminatòria, el sexisme educatiu podrà ser subvencionat pels fons públics i no caldrà canviar la Constitució perquè discriminar no voldrà dir discriminar i sexisme no voldrà dir sexisme. Es tracta, simplement, de trobar la paraula exacta, l´eufemisme i el sinònim adequats. Són molts els homes, com hem vist al principi, que al llarg de la història han intentat canviar, silenciar i manipular la vida de les dones, de les seues oportunitats i espectatives, de les seues potencialitats..., i no ho han pogut aconseguir. El ministre Wert no n´és una excepció. Per molt que intente capgirar la normativa i el significat de les paraules, tampoc no ho aconseguirà.