Estem vivint un moment històric marcat per la reafirmació contundent del sobiranisme català que apunta cap a un futur sense el lligam actual amb l´estat espanyol. Fa un parell de dècades, l´independentisme era pràcticament testimonial. Ara, aquest sentiment sembla majoritari. Durant els temps de bonança econòmica, eufemisme de bombolla immobiliària i de malbaratament sense seny, a la dreta espanyola i a la dreta catalana ja li anava bé un autonomisme light amb solemnes proclames de sobiranisme institucional, com les del 1989 i el 1998 aprovades al parlament català, sense que això es traduís en cap avanç significatiu.

És a partir de les expectatives frustrades per les retallades del darrer Estatut de Catalunya „la del Parlament espanyol (2006) i la del tribunal constitucional (2010)„ que el camí cap a la sobirania nacional catalana s´obri d´una manera irrefrenable. L´estiu del mateix 2010, més d´un milió de persones eixien al carrer amb l´eslògan «som una nació, nosaltres decidim», amb el suport de tots els partits catalans menys el PP i Citadans, el mateix 90 % que va donar suport a un Estatut amputat fins a l´extrem, cosa celebrada de manera insultant per Alfonso Guerra quan es va vanagloriar del «cepillado» realitzat, moment en què l´enfonsament del PSC es tornà irreversible.

Paral·lelament, es produïren centenars de consultes municipals per la independència. Un procés que comença a Arenys de Munt (13 de setembre de 2009) i que acaba a Barcelona (10 d´abril de 2011). Un total de 550 municipis (dels 946 que n´hi ha a Catalunya) hi van participar i van corroborar un desplegament de forces populars insòlit fins aleshores; una demostració de la capacitat d´organització i mobilització d´infinitat de col·lectius locals; una base social ferma capaç de tornar a convocar més d´un milió i mig de persones en la darrera manifestació de l´11 de setembre, amb un pas qualitatiu quant fa a la proposta política: Catalunya, nou Estat d´Europa. Tot açò, junt al rebuig de Rajoy del concert econòmic, l´espoli fiscal o les darreres declaracions del werticalisme lingüístic espanyolista han conduit a la convocatòria electoral anticipada del 25 de novembre.

Segons tots els sondejos, Artur Mas obtindria uns resultats propers a la majoria absoluta. El fet d´apujar-se de manera ambigua i oportunista al carro de l´independentisme, li pot ajudar a contrarestar la davallada de vots provocada per les seues canallesques retallades i pel suport recíproc que té amb el PP al parlament català i espanyol. I tot apunta que el vot independentista no serà pusil·lànime, més aïnes convers, radical i decidit fins al final, valorat ara en un consistent 70 %, si sumem l´increment substancial d´ERC, d´ICV, de SI i de la CUP, que farà possible un Referèndum per a decidir el seu futur; un pas necessari per a correspondre als desitjos democràtics d´un poble que s´ha cansat d´un estat fallida i descomposició, perdut pel radicalisme ranci, carca i passat de rosca.

I des del País Valencià, si em permeteu la broma, quan arribe el moment, només caldrà demanar l´aplicació de la clàusula Camps i tot arreglat.

Els Verds del País Valencià