El fet, però, és que les eleccions les guanyà l´esquerra. I els partits d´esquerra havien trobat el camí fusterià. Miquel Adlert no podía veure a Fuster. Des de que Fuster va publicar «Nosaltres els valencians», les seues idees van anar assumint-les el món universitari i el polític de l´esquerra. I Adlert, que liderava un grup valencianista, va veure com Fuster anava guanyant adeptes. I com els catalans, els quals conectaven amb Adlert per canviar impresions sobre el que passava al País Valencià i Catalunya pel que fa al món polític i cultural, anaven canviant i acodint a Fuster.

Adlert ja havía publicat el 1975 „abans de les eleccions„ al diari «Jornada» un article on confessava al lector que havía estat enganyat quan li van ensenyar „feia més de quaranta anys„ que el valencià era la mateixa llengua que el català. Presteu atenció que aquesta és grosa: Després de tota la seua tasca al capdavdant de l´Editorial Torre „tasca important„ ; després que Xavier Casp havía concorregut als Jocs Florals de la Llengua Catalana en diverses convocatòries, després que ell, als autors que haviem publicat a la col.lecció «L´Espiga» de la seua editorial, ens havia presentat urbi et orbi com escriptors de la literatura catalana contemporània, després de l´empenyament que va agafar quan el 1951 no el van nomenar membre de la Comissió Patrocinadora de l´Obra del Diccionari Català-Valencià-Balear „obra que pregona palesament la unitat de la llengua„; després de totes aquestes i altres coses més, ara resulta que al pobre Miquel Adlert l´havien enganyat. Que el català és una cosa i el valencià una altra. Açò es de risa, Adlert publica en el diari «Jornada» que el van enganyar, però no diu quí.

El ben cert és que la dreta havent perdut les eleccions i sense un programa concret i estudiat, s´apunta a l´anticatalanisme. Emilio Attard i el partit de la UCD conten amb la col.laboració de Miquel Adlert i Xavier Casp per a la campanya. Es tracta de convéncer als ciutadans que els catalans volen imposar-nos la seua llengua, furtar-nos els nostres senyals d´identitat, les nostres costums, la paella, l´arròs a banda i no sé si l´arròs amb fessols i nap també€ ves a saber.

El cas és que el diputat del PP Rafael Ferraro, el 19 de desembre votà en les Corts Valencianes, contra del presupost de la Generalitat pera la Acadèmia Valenciana de la Llengua, que vetla per la llengua pròpia de la Comunitat. Passats uns dies, el diputat li demanà a la consellera d´Educació i Cultura, María José Català, que tànque l´Acadèmia Valenciana de la Llengua «per catalanista». O siga, que la llengua, segons el senyor diputat Ferraro, que té l´Acadèmia, no és el valencià sinó el català.

L´Acadèmia Valenciana de la Llengua és heredera i sucesora d´aquell acord històric que foren les Normes del 32 de Castelló. I confirma la unitat de la llengua comuna. Que ja, des del 31 de Juliol de 1878, Constanti Llombart, en la intervenció de l´acte en que es va fundar Lo Rat Penat, va deixar ben clara la unitat de la llengua de valencians i catalans.