El llibre de George Orwell "Homenatge a Catalunya", a pesar de la temàtica, de la guerra civil, és un escrit per celebrar la vida a la ciutat de Barcelona, tot i enmig de l'infern de les bombes, les morts i els ferits. Per commemorar la lluita per la revolució i per la defensa de la democràcia i la República davant el feixisme colpista. També el llibre d'Aldred Bosc, actual diputat d'ERC a Madrid, "Inquisitio" és un homenatge a la ciutat de València. I sobretot a la llibertat de pensament i de creences en la figura de Gaietà Ripoll, mestre de Russafa, assassinat el 1826 per no acceptar les ordres de l'Església sobre doctrinarisme, oracions i pregàries a la seua escola. Fou l'últim assassinat per la Inquisició a tot Europa durant els anys de la dècada omminosa (1823-33). Havia passat el trienni liberal, 1820-23, amb la mort de Riego, la Santa Aliança (Prusia, Austria, Rússia i França) havia acordat el 1923 enviar als cent mil fills de sant Lluís en ajut del Borbó per a abolir la Constitució de Cadis i restaurar l'asbolutisme de Ferran Setè.

Valencia, durant el segle XIX, fou una de les ciutats de l'estat espanyol que més "protagonisme" va aconseguir, amb l'entrada del Rei Borbó pel port de València, la seua rebuda multitudinària davant el palau de Cervelló, posteriorment els diversos pronunciaments militars s'organitzaran a València o a Sagunt. I durant la dècada vergonyosa, València, encapçalada per l'arquebisbe Simón López, murcià. Fou València un dels llocs on es reinstauraren les Juntes de la Fe, que era la secta inquisitorial, reaccionària i ultramontana partidària, d'aplicar les lleis de l'Església i de la monarquia de manera absoluta. I sense cap contestació. Es tractava de perseguir el liberalisme i escarmentar els lliurepensadors perquè ningú desafiara la voluntat ni de l'ordres de l'església i del rei.

Gaietà Ripoll havia lluitat contra els francesos en la guerra del francés i el 1810 va ésser fet presoner i traslladat a França on entrà en relació amb grups de pacifistes quàquers i lliurepensadors francesos. El 1814 va tornar i va servir a la milicia 'nacional' fins que es va llicenciar el 1823. L'Església Catòlica concretament "Las Juntas de Fe de la Inquisición", presidida la de València pel canonge Josep Maria Despujol, el van condemnar per heretge i maçó i sota l'acusació de no impartir la doctrina cristiana als seus alumnes. Primer va patir dos anys de presó i després va ser condemnat a morir cremat, tanmateix enlloc de cremar-lo va morir a la forca sobre un barril amb unes flames pintades (en un gest de "presumpta humanitat").Un cop mort va ser cremat al crematori de la Inquisició situat junt al pont de Sant Josep que travessa el Túria. I llençat al riu sense soterrar. Després de la mort de Ripoll la Inquisició va quedar en suspens.

Hi va haver protestes i pressions per l'opinió pública europea i fins i tot alguns membres del gabinet de Ferran VIIé hi estaven en contra i recomanaren al rei de restar al marge de la qüestió. El 1835 la vídua de Ferran VIIé la regent Maria Cristina de Borbó, com a mesura contra el carlisme, va signar la Reial Ordre que dissolia les Juntes de Fe i amb ella definitivament la Inquisició. Gaetà Ripoll és considerada la darrera víctima a Europa de la Inquisició. Alfred Bosch ha escrit una novel·la,Inquisitio, basada en la seva vida. A la ciutat de València hi ha una plaça perifèrica amb el nom de "mestre Ripoll" encara que sense cap inscripció que indique qui va ser el titular de la plaça, i per què va morir. Sembla, que per a més inri i escarni, l'alcaldesa actual Rita Barberà, ha posat una església enmig de la plaça que comenmora l'assassinat de Gaietà Ripoll a mans de la inquisició de l'Església. Són capaços de treure'n profit inclús dels seus assassinats. Jo, la primera vegada que vaig sentir parlar de Gaetà Ripoll fou a l'Enric Tàrrega camí del Puig, un darrer diumenge d'octubre, de fa uns quants anys: fou penjat per no resar les avemaries que l'església volia que resara a la seua escola de Russafa. En un clima doctrinari enfebrat contra els liberals, els protestants i qualsevol que no acatara el catecisme i les disposicions catòliques al peu de la lletra.

La novel·la d'Alfred Bosch "Inquisitio", comença en un tren. És tracta d'un llarg viatge, de quasi una vida. El bisbe d'Osca, va en tren, de viatge, amb un jove que ha protegit des que era un infant "orfe", Quimet. Està obligat a contar-li al jove la seua vida. Sencera. Perquè l'entenga, perquè el perdone per les seues malifetes. Perquè ho sàpia tot. Potser només per alleugerir la seua consciència de pecador. Podríem dir que la novel·la és un viatge i una llarga confessió. Tota una vida. Plena d'amors i de morts. Plena d'odis acarnissats i d'amors clandestins i secrets que li poden costar la vida. Li poden costar la vida i per això col·labora amb els seus "enemics" i traeix els seus amics. I sobretot tracta de la vida d'un mestre 'laïc' en un temps que no volien deixar que ho fóra. No sap per on començar a contar la seua vida el narrador principal. I comença quan va conèicer al mestre Ripoll: "Hi havia una vegada un home bo. Sí vaig conèixer a un home bo que canvià el curs de la història. La seua història és també la meua i la història de tots. Era atent, honest, inquiet i sincer. Era un tresor enmig d'un jardí recondit, envoltat per totes bandes de discòrdia. Era íntegre com ningú i eixe era el problema. Mai haguera pensat que un individu com aquell acabaria sent el meu infern". Comença com acaba de forma circular. Perquè la història potser no és tant lineal com pensa Hegel, sovint és circular, cíclica, laberíntica, en espiral.

El nom de la secta a València de la inquisició és l'Àngel exterminador, que Luis Buñuel farà servir per a fer un film amb el mateix nom. Des de l'inici fins a la fi de la novel·la és una viatge pels carrers de València, pel carrer del Mar, pel Micalet, per la plaça de la Seu, pel carrer sant Vicent, carrer Bosseria, porta del Mar, plaça del Mercal, pel carrer del Miracle la Mocadorà, per la Llotja, per les Torres de Serrans, per les Torrer de Quart, per la presó de sant Narcís que estava al costat on hui dia està el carrer de la Llibertat, prop de les actuals Corts Valencianes. És un homenatge a la ciutat de València. Com "Atles furtius" fou un homenatge a la ciutat de Malloca del segle XII, sobre la cartografia.

A Inquisitio hi ha esoterisme. Una mena de carta astral al llarg de la novel·la. La secta inquisitorial està composada per personatges i edificis de València, les Escoles Pies, al barri de Velluters, per la Llotja de Marcaders, per l'església de Sant Nicolàs, pel Palau de la Generalitat, pel Micalet, pel Palau Arquebisbal, per Sant Joan de l'Hospital, per Sant Domènech, per les Torres de Serrans i per les Torres de Quart. Els edificis més importants de València representen la fáç del cel a la Terra. Són històries màgiques que ubiquen el plànol de València com una projecció astral de l'Osa Major, estreta de les tradicions esotèriques i de les creences relacionades amb la València màgica. Al debat al club de lectura el Micalet, no va poder vindre Alfred Bosch i va venir el profesor d'història moderna Manuel Martínez, per a fer una introducció al context de la València del dènau. Digué, encertadament, que l'estructura de Inquisitio és semblant a "El nom de la Rosa" d'Umberto Eco. També esmanà alguns anacronismes, com l'esment dels llibres de Hegel, que no podia ser. En canvi els de Voltaire i de Rousseau sí, però Hegel encara no. També esmenà la presència de criats negres perquè no solien dur els esclaus a Europa sinó a Amèrica... Hom digué que s'havia dit que València eixia poc a la novel·la. El que ha dit açò o no se la llegida, o és un ignorant o li té mania al senyor Bosch per ser català de Barna o per vaja vosté a saber el per què. Perquè la ciutat de València sencera, està present des de la primera a l'última línia. Sobretot Russafa. També, però, els carrers i els monuments més importants de València. És una novel·la sobre València. Com si haguera estat vivint durant un temps. S'ha documental molt bé. Ha parlat, -segons digué Adela Costa al col·loqui del Micalet-, amb Ferran Zurriaga per informar-se de la vida del Gaietà Ripoll i els usos i costums de la València del segle XIX que el va assassinar.

Segurament, -es nota-, Bosch ha llegit el llibre de Manuel Sanchis Guarner "La ciutat de València". I és un homenatge, al mestre Ripoll. Ix Mariano el Cabrerizo que fou un dels personatges liberals més destacats de la València del segle XIX i hi ha un cert homenatge als llibreters i als llibres com a difusors de les idees de la Il·lustració. Hi ha també el personatge de la Cartagenera, hi ha Quimet que és el futur... Hi ha la confrontació entre els idees liberals i les reaccionàries al llarg de tot el llibre. Però, sobretot, amb el discurs final del mestre Gaietà Ripoll als seus alumnes de Russafa, hi ha un missatge a favor de la lectura, de l'escriptura, de l'estudi. I de la llibertat de pensar. De la llibertat de creençes i de cultes. En defensa de la llibertat religiosa. D'una llibertat que l'església catòlica, sobretot la seua jerarquia, encara ara està en contra, quan ataca el dret a l'autodeterminació, el dret a decidir de Catalunya, de les dones o de qui siga.

Sovint sembla que alguns aspectes de la Inquisició 'retornen', amb l'odi a les dones, amb l'odi als homosexuals, amb l'anticatalanisme, que és l'odi als catalans del Principat, de les Illes i del País Valencià. I sembla que l'església resuscite els autos de fe. Com si no sabera viure sense procurar amargar la vida els altres, Galileu, Gaietà o els independentistes del Regne d'Espanya. Es tracta dels qui des del doctrinarisme i dogmatisme espanyol desqualifiquen a Joan Fuster i als "catalanistes" i "valencianistes" acusant-los de 'doctrinarisme'. Però, perquè no comparteixen el dogmatisme de la "unitat de l'estat espanyol", els atacants, no tenen cap autoritat per a fer el que fan i pontificar des de l'espanyolisme; semblen rebrots i deposicions pròpies de la Inquisició espanyola. De fa dos segles. I tanmateix, encara n'hi ha qui les activa, provincianament. Com si en la identitat dels valencians haguérem passat, a les dàrreres dècades, de "valencians a anticatalanistes", i fos precepte obligat, com explica Peter Fritzsche "De alemanes a nazis". O és que els qui ens declarem 'catalanistes', valencians del País València o catalans de València, no tenim dret a la llibertat i a existir?. I només tenen dret els espanyols i els valencians acastallenats? Un liberalisme polític i social, com cal, a l'alçada del segle XXI, a l'estil dels canadencs Charles Taylor i Will Kymlicka, hauria de respectar la llibertat identitària de tots els valencians. I no només exaltar i estimular els valencians replicants de Madrid que sols pensen exterminar-nos com a poble diferenciat. Encara hi ha restes doctrinaristes i inquisitorials. Només cal fregar una mica la pell i surten bambolles d'intolerància. Com si només els espanyols de matriu castellana que li han imposat la seua identitat i corrupció al País Valencià tingueren drets i llibertats. I els altres què? Fora inquisicions i visca la llibertat per a construir la nostra identitat valenciana (i catalana), també al segle XXI.