En fer-se pública la renúncia de Ratzinger, reviu la figura de dos papes que van prendre també la decisió de tornar l´Anell del Pescador: Celestí V i Gregori XII. En realitat, el cas del segon no serveix com a precedent; fou un dels tres pontífexs que l´Església arribà a tenir simultàniament durant el Cisma d´Occident. Gregori XII renuncià a la tiara, de grat o per força, durant el concili de Constança. L´elecció d´un nou papa, Martí V, reconegut per tothom, i la mort del papa Luna posaren fi al cisma. Però açò no té res a veure amb el gest de Ratzinger. L´actual esdeveniment vaticà té un precedent més clar al segle XIII, en la peripècia de l´ermità Pietro Angeleri. Aquest personatge, que havia ingressat en un monestir benedictí del sud d´Itàlia, acabà retirant-se en una cova. Mentrestant, s´esdevingué la mort del papa Nicolau IV, el 4 d´abril de 1292. Començà un conclau que s´allargaria fins a juliol de 1294. Onze cardenals deliberaren durant vint-i-sis mesos sense posar-se d´acord; estaven dividits en dues faccions: els Orsini i els Colonna. Els Orsini defenien els interessos de França; els Colonna eren partidaris de la Corona d´Aragó. (Hom diu que Jaume II havia finançat la facció Colonna amb vàries bosses d´or.)

Després de llargues deliberacions en diferents seus, els porprats van rebre una carta en què Pietro Angeleri afirmava haver rebut una revelació: Déu anava a castigar-los si continuaven demorant l´elecció. Com que tots coneixien l´ermità, i la seua fama de santedat, el cardenal degà el va proposar com a candidat. Aviat, tots els electors van arribar a un acord. El 5 de juliol de 1294, Angeleri fou elegit papa. El vell octogenari va rebre la notícia a la seua cel·la del mont Morrone. En principi, es mostrà refractari a acceptar. Però finalment fou coronat a la ciutat de L´Aquila. Adoptà el nom de Celestí V i va instal·lar la cúria a Nàpols. El nou papa, d´escassos dots polítics, va veure aviat que no podia sostreure´s a la influència de Carles II d´Anjou, rei de Nàpols. Als cinc mesos de regnat, Pietro renuncià voluntàriament al papat i es retirà de nou a la vida eremítica. El personatge serví d´inspiració als literats. Dant el col·locà a la porta de l´infern de la seua Divina Comèdia junt als inútils que es troben davant del vestíbul. Tanmateix, criden l´atenció els múltiples paral·lelismes que mostren les vides de Celestí V i el protagonista del Llibre d´Evast e Blanquerna, una de les obres més conegudes de Ramon Llull.

Blanquerna, que està a punt de casar-se, decideix de dedicar-se a la vida contemplativa. Llavors, ingressa en un monestir. Elegit bisbe, restaura l´ordre a la seua diòcesi, viatja a Roma i és elevat a la dignitat pontifícia. Per mitjà dels seus cardenals fa triomfar les virtuts a tot el món i finalment renuncia al papat per tal de lliurar-se a la vida eremítica, que considera l´estat suprem de perfecció. L´obra conclou amb el Llibre d´Amic e Amat i L´Art de contemplació, que figuren escrits pel mateix Blanquerna. La novel·la influí molt en la narrativa de l´Edat Mitjana i els escriptors posteriors. Hi ha, però, nombroses incògnites sobre la data de la seua redacció. Els viatges de Llull i els escassos testimonis epistolars compliquen molt la tasca d´establir una cronologia exacta de la seua producció. Són molt útils les notes que, des de 1290, solia posar a l´acabament dels seus tractats, indicant lloc i data de composició. Però quan manquen aquestes dades, com passa amb Blanquerna, sols és possible de datar les obres de manera aproximada.

Durant molt de temps es va discutir si Celestí V havia conegut l´obra de Llull „i volgué imitar la peripècia del protagonista„ o si, pel contrari, Llull, després de saber que el pontífex havia renunciat, basà el seu relat en els fets reals. A hores d´ara, hom creu que el Llibre d´Evast e Blanquerna fou redactat en diverses etapes, entre 1283 i 1285, a Montpeller. Tanmateix, aquella primera versió podria haver estat modificada després de la renúncia del papa.

En qualsevol cas, la retirada de Ratzinger en un convent de clausura „on pensa dedicar-se a l´oració, l´estudi i l´escriptura„ m´ha fet recordar el Blanquerna de Llull i la figura de Pietro Angeleri. I caic en altra coincidència: a finals de 2012, Benet XVI concedí un jubileu extraordinari a la col·legiata xativina de Santa Maria; per la seua banda, Celestí V va instaurar la perdonanza, jubileu que se celebra tots els anys a finals d´agost a la basílica de Santa María de Collemaggio de L´Aquila, a la regió italiana dels Abruços. Es tracta „ja es veu„ de coincidències ben curioses.