Es tan antiga la dita «feta la llei, feta la trampa», que molts hem interioritzat que les lleis tenen xicotets espais d´ombra, forats pels quals s´escolen les excuses per a futures actuacions èticament reprovables i de dubtosa legalitat. Per això mateix els grups parlamentaris de l´oposició es miren amb tant de deteniment els articulats de les noves lleis: perquè no els importa el sentit general de la legislació -que sempre, és clar, està envernissada de paraules pomposes i bones intencions- sinó les disposicions finals, l´article vint-i-setè, les exempcions de l´apartat tercer.
Amb això vull dir que les lleis sempre pareixen bones idees, però la seua traducció a l´articulat legal sovint no ho és. Si en llegiu i intenteu obviar les construccions sintàctiques aberrants, les errades ortogràfiques i tipogràfiques i el desordre generalitzat, descobrireu petites joies negres: buits legals, exempcions sense cap justificació, puntualitzacions que canvien el sentit i l´aplicació real del text. El govern de Mariano Rajoy, com abans el d´Alberto Fabra, ha inserit una poc dissimulada porta del darrere a la nova Llei Forestal, encara no aprovada i en fase d'esborrany. Bàsicament, es pretén permetre l´edificació en sòl cremat sota determinades circumstàncies. I això és un problema gravíssim, perquè obri la porta a que les nostres muntanyes tornen a patir el foc a causa de les dèries urbanitzadores d´uns pocs. S´argumenta des del Partit Popular que la llei és molt restrictiva, que els casos de requalificació comptaran amb totes les garanties legals, que la finalitat no és treure profit del foc. Però el cas és que, com no poden negar, permet edificar al terreny cremat. «L´interès general» és un concepte tou, mal·leable, dúctil, preparat per exercir d´escut i excusa. Exemples en tenim massa.
I és aquest el perill de les portes del darrere: que pareix que estiguen ben vigilades, que siguen menudes, que per allà no es colarà ningú i tan sols entrarà allò al que nosaltres li donem el vistiplau. Però no: són escletxes, clivelles per les quals pot escolar-se la brutícia i corrompre des de dins. El pas important és deixar o no deixar construir en sòl cremat: una vegada es permet -siguen quines siguen les condicions- les successives modificacions de la llei mai seran tan cridaneres com la primera, i quedaran entelades per terminologia legal i el que es vendrà com a «lleugeres» modificacions de l´articulat.
Un altre exemple el tenim a València, a l´Albufera, on el PRUG aprovat al 2004 per l´ex-conseller Rafael Blasco permetia l´edificació al parc natural. És cert que les condicions imposades eren molt restrictives, però no es justificaven de forma adequada al document. Curiosament, poc després Urdangarín i companyia intentaren vendre un projecte megalòman, inviable i absolutament irreal sobre l´Albufera Olímpica. La casualitat pareix improbable: més bé té tot l´aspecte de que determinades persones amb informació privilegiada perceberen que s´havia obert la veda.
Si no haguera sigut per la batalla legal que presentà Acció Ecologista-Agró, potser avui aquell PRUG estaria vigent; però no. L´organització ecologista presentà un recurs contra el Pla Rector i, després de molts anys, finalment els tribunals li donaren la raó el 2012. Ara, quan es mamprèn la redacció d´un nou PRUG, caldrà estar altra vegada atents, agafar la lupa, el subratllador, el llapis i descosir les línies, les paraules, palpar la paret i comprovar, de totes les maneres possibles, que allà, sota el paper, no hi ha porta del darrere.
