La transició espanyola, amb totes les seues insuficiències, va ser possible perquè una gran part de la societat volia un canvi en profunditat que aportara, entre altres coses, racionalitat administrativa i reconeixement de la pluralitat territorial. La solució va ser l´Estat de les Autonomies, entés com a conjunt integrat i harmònic de totes les competències públiques, què se repartien de manera horitzontal entre l´esfera central i les comunitats autònomes.

El senyor Rajoy anuncia ara una reforma de l´administració pública basada en la supressió o refundició de nombrosos organismes públics tant de l´Estat com de les comunitats. En el primer cas, estem davant un canvi cosmètic, perquè el Govern indica que això no suposarà reducció del nombre de funcionaris. Quant a les comunitats autònomes, el marc normatiu vigent impedeix que l´Estat vaja més enllà de fer-les una simple recomanació, tot i que l´asfixia financera i/o el servilisme que habitualment mostren moltes d´elles envers el poder central fa preveure que cediran a eixes demandes, i acabaran per eliminar els seus defensors del poble, els tribunals de comptes i els instituts d´opinió, entre d´altres.

Estic totalment a favor de la racionalització administrativa, però em molesta que aquesta necessitat siga l´excusa per encobrir un retall al sistema autonòmic, propiciat pels que no se l´han cregut mai i que actuen a la mínima oportunitat com a continuadors d´aquella Aliança Popular que no va recolzar la Constitució precisament per la seua aposta per les autonomies. En el nostre marc constitucional, la reestructuració de l´Administració hauria de partir d´una visió polièdrica de l´Estat que rebutge la idea de Madrid com a kilòmetre cero de tota l´activitat pública. Si l´existència de les comunitats autòmomes s´explica en gran mesura per les seues especificitats culturals, i totes han assumit estatutàriament les competències en aquesta matèria, no s´enten perquè es manté el Ministeri de Cultura, que hauria de desaparèixer com a tal i traslladar les seues funcions residuals a Presidència del Govern i, en el cas de l´Instituto Cervantes, al Ministeri d´Afers Exteriors.

Tampoc s´entén perquè Madrid, que és constitucionalment la capital de l´Estat, tinga que ser una comunitat autònoma més, atés que els madrilenys mai palesaren una voluntat en eixe sentit i van ser convertits en autonomia forçadament, a virtut de la Llei Orgànica 3/1983, de 25 de febrer, promulgada apressadament per tancar el procés autonòmic. Perquè no considerem Madrid com una mena de districte federal, regulat per una llei especial i gestionat per funcionaris estatals? No ens estalviaríem mols diners, i no donaríem així un tractament just a una capitalitat que no s´explica més que per una inèrcia històrica? Per no parlar de la supressió de les diputacions provincials, dinosaures administratius que haurien d´haver estat substituïts per les comunitats autònomes. En Compromís ja parlàrem de tot això en el nostre programa per a les eleccions generals del 2011, i continuem avançant en la mateixa línia, la de la veritable racionalitat del sistema democràtic de què ens hem dotat entre tots.