Ximo García Roca i l´esperança revolucionaria

Sal·lus Herrero i Gomar

06.09.2013 | 09:08

Ximo Garcia Roca és de Barxeta, un poble que ha votat pel partit comunista des de fa temps i on hi ha també representació a l´ajuntament de l´independentisme català del País Valencià. Tot i que els ´senyorets´ del PP no voldrien que existiren, existeixen. No fa massa, a Quatretonda, li preguntí per Ximo a un amic de l´esquerra radical de Barxeta i la resposta fou, "a pesar que és capellà, és humà, és persona, diuen que es pot raonar amb ell, tot i que, em sembla una mica massa espanyolista, com tot el clergat d´aquest país". Llavors, li diguí al de Barxeta que érem amics Ximo i jo des de feia molts anys, quan fou, sens dubte, el millor professor de filosofia a la Facultat de Teologia de València, a meitat dels anys setanta. Tot i no ser, potser, "identitàriament" tan dels ´nostres´ com voldríem, socialment, era dels ´nostres´. Una sensibilitat social, pels més pobres, que reconeix li va ´transmetre´ sa mare, Genoveva.
Quan el vaig conèixer, feia pocs anys, havia sigut rector a Millars, el destinaren -a un dels pobles més allunyats de València- perquè ´guanyarà en humilitat´, com conta en l´entrevista, el dilluns 27 de maig, 2013, a un diari. I tot i que, potser, tenia part de ´raó´ el company de Barxeta de la CUP (d´Unitat Popular) en la definició de la concepció identitària de Garcia Roca, marcada, una ´micotiua´, pel ´rodillisme´ ("ortegià") al Seminari de Montcada, als anys cinquanta. Però, també és cert que Ximo no s´ha deixat portar mai per consignes que ceguen i donà suport a unes revistes com Saó i Cresol i està al si del grup dels capellans del dissabte que reclamen l´aposta per un cristianisme social d´esquerres i per la valencianització de l´Església del País Valencià; és un valencià tocat per l´internacionalisme (sobretot llatinoamericà) i per l´estima per Catalunya. Inclús un dels seus nebots ens informa que Ximo els ha educat en l´estima per la terra, per les cançons i per la llengua del País Valencià. Per tant a la seua manera, -des d´eixe aire despistat i absent que sembla estar sempre fora de lloc, de pas, de trànsit, viatger, peregri i en els margens aparents de la ´desubicació´-, no només sap ben bé on es troba, sinó que és brúixola i orientació cap al sud, cap als pobres i cap a la Terra, com diria Leonardo Boff, per a d´altres en temps d´incerteses, de crisis i de desorientacions.
Al CEU Sant Pau, -quan jo estudiava COU- vaig tenir la sort de tenir de professor d´història a Ximo Azagra, amic de Garcia Roca des de fa més de 50 anys. Llavors, el professor Azagra em va confessar que Garcia Roca era el capellà, sens dubte, més intel·ligent de tot el País Valencià. Quan fou professor meu, a la Facultat de Teologia, Garcia Roca, ens donà a conèixer l´escola de Francfort, a Karl Marx, a Max Weber, a Nietzsche, a Freud, a Gadamer, a Ernest Bloch, a Karl Popper i als intel·lectuals més solvents per a entendre el món actual. Havia sigut uns anys rector del Castell de Sant Joan de Ribera a Burjassot; quan jo el vaig conèixer era capellà de l´internat Sant Vicent Ferrer, a meitat dels setanta, on ara hi és la conselleria d´Educació enfront de l´antic Hospital La Fe, al barri de la Parreta. Era la fi de la dictadura. Hi hagué un enfrontament entre la concepció educativa ´democràtica´ i l´autoritària dins l´internat i, despòticament, féren fora a uns quants infants orfes per posar-se en vaga de fam; Ximo donà suport als més febles, als infants, els acollí i creà Noves Llars. Com una emergència davant l´expulsió i com una alternativa a la desinstitucionalització dels internats totals, que analitzava Goffman en una concepció de la mirosociologia. I Foucault en "Vigilar i castigar", com a naixement de la presó, la fàbrica, l´hospital, l´escola, el manicomi o els internats de beneficiència que ´eduquen´ en el desarrelament, com assenyalava Simone Weil. Així com quan arribes a l´Àfrica et trobes, cara a cara, amb la pobresa; la primera vegada que entraves a aquell internat, -d´infants orfes o amb famílies destrossades i desestructurades-, descobries els llasts i els immensos dèficits afectius que duien a sobre un infants famolecs d´estima, els murs, les tanques de fils de ferro de separació, el control i la desaparició de la intimitat. Era com un camp de concentració, on Ximo Garcia Roca estudiava a Dietrich Bonhoeffer, un dels màxims resistents contra el nazisme i ´conspirava´ per transformar aquest món concret que li havia tocat viure i tornar-lo un món digne de viure´s enmig de la indignitat i les misèries sòrdides. El naixement de Noves Llars, que impulsà Ximo, fou la creació de famílies educadores per reparar infants ´marginats´, desestructurats afectivament i social. Reparar infants espatllats i vulnerats socialment. Reparar les vulneracions de drets en infants perquè esdevingueren ciutadania. Jo aní a aquell internat de Sant Vicent Ferrer perquè hi havia Roger, Josep, Toni Esteve, que eren amics insubmisos expulsats del Seminari de Montcada per ser d´esquerres. Jo aní a parar a Noves Llars, no per solidaritat sinó per necessitat vital, perquè m´havia despatxat, primer, el meu progenitor, i, després, el senyor J.A. Reig Pla del Seminari de València per dur a Manuel Sanchis Guarner a la Facultat de Teologia a conferenciar sobre la II República, el Valencianisme i els Diccionari Català- Valencià- Balear d´Alcover, Moll [i Sanchis Guarner]. Garcia Roca fou com un germà major que t´ajuda quan més a sota et trobes en els abismes de la vida que diria Rainer Maria Rilke o Tagore quan afirma: "Si tanques la porta a tots els errors, també la veritat restarà a fora". Jo, sens cap dubte, era una ´errada´€ i sempre he tingut consciència d´estar fora de lloc, a qualsevol lloc, com conta Edward W. Said; però he tingut la fortuna de trobar-me sovint, amb més gent fora de lloc, -desarrelada-, amb voluntat d´arrelament i de reconstrucció afectiva, comunicativa i social.
Aquesta experiència innovadora i educadora alternativa als internats, de Noves Llars, com conta Júlia Lisbona al llibre "Brújulas de lo Social", encetà el desmantellament de La Misericòrdia i La Beneficiència i la creació de l´Escola de Formació Educadora, base de l´Escola de Treball Social actual, en els que participí a primers anys de la década dels vuitanta. Ximo Garcia Roca fou el nostre mestre i cap de serveis socials i començà a estructurar una xarxa de protecció d´acord amb el model socialdemòcrata europeu del momento al centre d´Europa. Sempre recordaré la seua cara d´estupor quan entrí amb un transistor amb el ban del militar Milán del Bosch el 23-F en la classe de sociologia a la Misericòrdia i com ens donà, amb serenitat, instruccions bàsiques de supervivència davant la catástrofe colpista. Com anàrem Pep Such i jo mateix, per mediació de Ximo, a gestionar una adopció d´un infant a Millars que no va quallar perquè l´infant no va voler. Participà, Garcia Roca, molt activament en la pantanada de Tous que anegà la Ribera, el 1982, enviant aliments i material bàsic des de La Misericòrdia, mentre creàrem llars d´infants aternatius. El País Valencià, -junt al País Basc, Navarra i Catalunya-, va estar a l´avanguarda de les propostes educatives d´infants marginats, de lleis dels menors i de l´incipient xarxa de serveis socials a l´estat espanyol. No sempre hem estat a la cua, com sembla ara per la gestió política desastrossa del PP al PV. Llavors, semblava que la ´democràcia´, a pesar de tants límits i dèficits, podia prendre´s una mica ´seriosament´. Al costat de Ximo va estar el primer president democràtic i d´esquerres de la Diputació, el nacionalista valencià del PSPV, de Sagunt, Manuel Girona i Eugeni Arnal, de Tavernes Blanques, com a diputat de Serveis Socials. Després, ja no s´han tornat a veure més polítics amb aquesta sensibilitat humana i democràtica pel nostre País Valencià. Després fou director de Serveis Socials de la conselleria de Benestar Social, va crear el Col·legi d´Estudiants al Barri de La Coma i finalment va dirigir el Centre d´Estudis per a la Integració Social i la Formació d´Immigrants; així com les seues estades a les universitats centroamericanes, sobretot al Salvador on assassinaren a Ignacio Illacuria i uns quants jesuïtes i personal del Centre de la Universitat Centroamericana. Ximo s´oferí per reemplaçar-los immediatament. No obstant, els "mandamassos" de la Facultat de Teologia li donaren a triar entre el món de la marginació i les classes de teologia i abandonà la docència en una Facultat de Teologia de València que semblava que anava tancant totes les portes i les finestres fins aconseguir una clautrofòbia asfixiant. De secta, on l´aire esdevé irrespirable i malsà. De fet en els sectors clericals l´etiquetaven, com a insult, i l´acusaven titllant-lo de ser ´teòleg del partit socialista´. Quan començà a ser director de la conselleria de Benestar Social i a treballar en Bancaixa, deixàrem de veure´ns tant com abans. I només ens hem vist de tant en tant, posem per cas, en un petit homenatge que li feren a Ximo a la Ribera. Però l´estima roman, mútua, o si més no per la meua banda.
Fa poc li feren un homenatge, als seus 70 anys, on es presentà el llibre ´Brújulas de lo social. Voces para un futuro solidario". Arreplega converses amb Garcia Roca sobre el seu poble, el seu paissatge, familia, afectes, bastides, margens, la mar, els compromisos, les bondats, mentre esmenta a Hannah Arenth, a Walter Benjamin, a Kafka, a Philip Roth, a Ernesto Sábato, a Rafael Alberti, a Horkheimer, a Paul Tillich, a Bauman, a Joan Romero, a Albert Camus, a Pablo Neruda, a Amartya Sen, a Georg Lukács, a Olga Sedakova, a Fatima Mernissi, a Ivan Illich, a Paul Claudel, Charles Péguy, Amin Maalouf, a Garcia Marquéz, a Joseph Conrad o a Manuel Molins i 70 articles de companys de viatge. Hi ha un dibuix a carbó on Ximo sembla un Dalai Lama. D´entre els escrits, hi ha un pròleg de Joaquín Azagra definint a Ximo Garcia Roca com "l´albirador de móns nous" amb el descobriment de l´altre com a subjecte de drets on la participació, la construcció de ciutadania, de laïcitat, de redistribució de riquesa contra les desigualtats és clau per fer possible un altre món; també escriuen el professor d´història de l´economia, Ramir Reig, la catedràtica d´ètica, Adela Cortina, la teòloga i metgessa, Teresa Forcades, el diputat socialista, Ramón Jauregui o el catedràtic de Geografia Humana Joan Romero, on es destaca "la seua capacitat de construir esperances i articular propostes, entre els més vulnerables, que permetren estar en peu i dret tot i que ens envolten els enderrocs". Construir una roca ferma de xarxes en polítiques socials davant la devastació neoliberal, que quan escriviren junts Romero, Garcia Roca i Pérez Esparcia, a principis dels anys noranta del segle XX un llibre sobre les desigualtats i la nova pobresa amb la proposta de construir una societat més justa, no es veia del tot clar que la dreta aprofitaria la situació per empoderar-se encara més i fer la seua "transformació" basada en la ´gran divergència´ que trastoca les regles de joc social i accentua els ´superflus´, com s´anomena a "Vida desperdiciadas" de Zygmunt Bauman, els ´abandonats´, els ´exclosos´, el ´relegats´, els ´sobrers´, els ´olvidats´, els ´periferics´, els marginats de Buñuel o Passolini. La negació dels plens drets i l´exercici de ciutadania impedeix construir una societat decent. L´esquerra ha de fer de la decència un concepte social, com deia Avishai Margalit, 1997, indica Joan Romero en coherència amb el que sempre ha suggerit Ximo que és la base de l´acció conjunta, contra la pobresa i l´exclusió social, de la tradició d´esquerra i la tradició cristiana.
Reconeix Garcia Roca que "la crisi és de naturalesa política, econòmica i social; la democràcia ja no és capaç de governar les necessitats bàsiques ni de garantir determinats drets: el sistema econòmic està foragitant a la gent del sistema o generant una enorme bretxa de desigualtat". Em sembla que té raó quan proposa conjuntar els tres aspectes, tot i que la natura, profundament, ecològica de la crisi també cal ajuntar-la. L´empoderament de la dreta i dels mitjans de comunicació tradicionals s´consegueix insuflant i creant un temor atroç, el futur com a amenaça, mentre que per a nosaltres, el futur sempre fou una ´esperança´. D´Amèrica Llatina va aprendre que l´esperança és allò més revolucionari que hi ha, i si es perd l´esperança és perd tot, només resta l´esclafit. Des de la dreta s´està desactivant les il·lusions i augmentant la pobresa i la desigualtat social. És la globalització de la indiferència; com una pesta o una festa interminable.
Davant la cultura hegemònica de l´individualisme i de la competitivitat –que s´expressa en la privalització de lo públic, posem per cas, s´obri pas un susbtracte molt lent on creixen les actituds d´indignació i de rebuig, que són qualitats morals. Preguntat com es pot transmetre hui dia ´esperança´ a la gent més colpejada per la recessió, respón: "L´esperança no és un territori al que s´arriba ni un futur utòpic, és un camí, un potencial que ens acompaña. Utopia i decepció estan unides, són cares d´una mateixa moneda. Quan es participa en una concentració antidesnonaments o en defensa del dret a l´escola pública, ahí rau l´esperança". Podríem afegir, -i l´amic Ximo, segurament, hi estaria d´acord-, quan reivindiquem que el nostre país tinga nom propi, que tots els aturats tinguen els mínims salarials, o que la nostra llengua siga reconeguda amb els mateixos drets que el castellà, o més perquè és molt més vunerable i se l´ha minoritzada durant els darrers tres sgles, s´obrim a la contrucció d´un món nou, d´un país digne en una societat decent, sense humiliacions ni discriminacions de cap tipus.
Afig, Garcia Roca, que, no esperem grans moviments, però sí respostes locals convergents en xarxa, tampoc grans liders, com passa al moviment de protesta sanitari, on el lideratge està en el propi moviment. Diu, que viu un temps ´de pròrroga´, i es consola perquè és prou per decidir alguns partits, posem per cas, la derrota de les polítiques de la dreta. Es defineix com "custodi de l´esperança" i afirma que ningú li llevara l´il·lusió, ni les ganes de transmetre-la. Si em resten ´llavors d´esperança´, probablement fou Ximo qui me les va encomanar, mentre ens explicava les possibilitats de transformació i de construir uns cels i una terra nova, davant les injustícies i les misèries que hi ha al nostre entorn. I després, en l´acció, es posava en marxa, tot i que des d´una perspectiva socialdemòcrata, que haguera desitjat més alternativa. I tanmateix, el temps l´ha dut a ´radicalitzar-se´, revolucionàriament, davant uns poders de la dreta que destrosen la mateixa possibilitat que hi haja avenir.
En les reflexions sobre la seua vida, adverteix que potser ha sigut massa prudent, massa moderat, massa conciliador d´antagonismes insostenibles com el protagonista de ´Pastoral americana´ de Philip Roth. Sovint, en situacions de barbàrie i sofriment, cal radicalitzar-se, com li deia Horkheimer a Paul Tillich "només l´exageració és vertadera". També ho deia Jack London després de la Guerra In-civil de 1936-39 que no li demanaren que fóra imparcial. M´he reconegut en molts racons, reflexions, accions i mots d´aquesta aventura de veus per a un futur solidari, sense plànols ni cartografies, on el que importa és saber més i actuar millor, caminar avant, enmig d´un planeta de nàugrafs, on els més febles, vulnerables, fràgils, exclosos, perifèrics i abandonats, poden activar el seu propi procés d´alliberament contra els més poderosos que fabriquen les causes i els processos de l´opressió. Sense la teologia de l´alliberament (Gutiérrez, Boff, Sobrino, Gevara, Antoni Llidó€) els moviments socials i les organitzacions d´esquerres, als anys seixanta i setanta del segle XX l´experiència de democràcia socialista a Llatino Amèrica no haguera sigut possible al segle XXI. Cal reflexionar sobre el nostre present amb fonaments de solidaritat per construir un futur més habitable, equitatiu, just i viable ecològicament i social. Probablement, no hi ha una altra alternativa que la solidaritat, com a eina de supervivència i de dignificació. Fer de la virtud, -l´ajuda mutua i el cooperativisme-, necessitat per viure dignament. I per sobreviure. Perquè hi haja avenir i les trames de la vida, -com deia la biòloga Lynn Margulis-, generen ajudes, col·laboració, resistències i complicitats per a fer de la mateixa vida societal un complot de solidaritats indestructible.

Enlaces recomendados: Premios Cine